La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’OTAN envaeix la pau de la sauna
Finlàndia mesura el seu múscul militar mentre presencia l’èxode dels russos que arriben a Hèlsinki via Sant Petersburg
La pau mundial tremola, coberta de neu i a tres sota zero. La pau mundial és el nom del monument epicosoviètic (homes, dones i nens feliços aixecant els braços al sol) que segueix dempeus al costat del mar, al barri de Hakaniemi i que la ciutat de Moscou va regalar a la de Hèlsinki poc abans que caigués el Mur de Berlín. Al pedestal algú ha canviat tres lletres i el nom original ha quedat actualitzat com a “pertorbació mundial”. Les autoritats debaten desmuntar una escultura ara envoltada per una cinta amb els colors ucraïnesos.
És la mateixa bandera que es veu a les pantalles dels combois del metro. Entre anunci i anunci d’ofertes de supermercat i de viatges al sol i la platja, oneja l’emblema ucraïnès ferm i, alhora, tremolós. A l’ajuntament, davant el mar congelat, només dos estendards. El finlandès i l’ucraïnès. A la imponent estació central només la bandera blava i groga que es pregunta: “Què dimonis faig aquí?”.
Els finlandesos també s’interroguen sobre la seva neutralitat fins fa uns dies còmoda i despreocupada, i ara arriscada i perillosa; es pregunten sobre la frontera inacabable que comparteixen amb l’ós rus; sobre els beneficis i riscos de trucar a la porta de l’OTAN; sobre quan s’hauran de prendre la pastilla del iode en cas que arribin els vents emmetzinats d’una possible crisi nuclear a Ucraïna, com ja va passar amb el desastre de Txernòbil. “Les pastilles s’han esgotat, ja no en queden a les farmàcies”, confirma a aquest diari la cèlebre escriptora Sofi Oksanen, una de les veus més ferotges al país contra Vladímir Putin. Acaba de publicar El parque de los perros (Salamandra) centrat, precisament, en Ucraïna. “Les pastilles s’han exhaurit”, certifica Mika Niskanen, que està polsant l’opinió ciutadana sobre el futur que es mereix el monument a la pau mundial. Opinions enfrontades.
La neu cobreix Hèlsinki. Neu marronosa, neu bruta, rogenca i també blanca com la que s’ha posat sobre l’escarpat i ara impracticable parc Lenin, figura tan poc grata per al seu homònim Putin. En efecte, Hèlsinki té un parc dedicat al tovàritx Vladímir Ilitx des del 1970, any del centenari del seu naixement. D’aquí dos anys es commemoren cent anys de la seva mort, però potser, aleshores, ja no hi haurà festa major en el seu honor, concurs de pastissos de nabius, gimcana infantil i revetlla nocturna. És una manera de parlar.
La capa de neu és sinònim d’aquest dubte que mareja els finlandesos i foragita la primavera i el desglaç en tots els sentits. Els efectes de la guerra llançada pel Kremlin es pressent a l’estació central, en el tràfec d’aquells que fugen de Rússia perquè s’ho poden permetre i dels que tornen a casa a bord de l’intercity Allegro – apoteosi del naming– camí de Sant Petersburg. Un trajecte de quatre hores separa aquells russos de classe mitjana bé que poden teletreballar on els plagui, que fugen del sistema teixit per Putin i... de les sancions imposades per Occident. Són les mateixes hores que precisen els qui filen cap a casa ja sigui de tornada d’unes vacances o per veure uns familiars.
Una parella vola des de Barcelona amb Finnair, seients 19A i 19B, després d’uns dies a Torrevella (l’Un, dos tres com softpower espanyol immortal). “A l’anada vam haver de volar de Moscou a Dubai i d’aquí a Madrid i a Alacant”. Asseguren que va valer la pena.
La Maria i la Irina (donen els noms, però no pas els cognoms) parlen animadament en un banc de l’estació. La Maria viu a Londres i mata el temps per agafar el tren: “Hi vaig perquè no tinc més remei, perquè la meva mare està malalta, altrament no seria aquí”. La Irina viu a les terres altes escoceses i torna de Moscou: “El món ha canviat definitivament, però no només per a nosaltres, sinó també per a vostès, la gent d’Occident”, assegura. No temen tornar a Moscou? La seva resposta és negativa perquè tenen nacionalitat britànica, tot i que allà sempre seran “les russes”. No els fa res.
A l’estació, els únics tancs que hi ha són els de cervesa que prenen els passatgers a l’hora de dinar, però els titulars de premsa no són tan embriagadors. Resumeixen aquesta sensació que es respira al país: la de Finlàndia com un funambulista a la corda fluixa. La portada del Lita-Sanomat resa: “L’amenaça de Rússia, gran preocupació per als finlandesos”. En l’editorial del Helsingin Sanomat es llegeix: “No és estrany que es parli sobre l’afiliació de Finlàndia a l’OTAN a les taules de cafè i als bancs de les saunes, al Parlament i als gabinets de govern...”. Un altre titular: “S’ha detectat una quantitat excepcional d’interferència GPS a la frontera est de Finlàndia”. El diari explica que el Ministeri de Defensa assignarà una missió i ubicació per a cada reservista en cas de guerra. En aquest país, el servei militar és obligatori per als homes. A la foto, una imatge d’arxiu de reclutes de maniobres a Roväjärvi, el camp de pràctiques d’artilleria més gran d’Europa, a prop de Rovaniemi, no lluny de la casa del Pare Noel. L’oficial.
És el dia després de les manifestacions del 8-M i fora de l’estació encara es veuen pancartes de suport a les dones russes i ucraïneses, les que estan perdent els seus fills al front de batalla. A dos passos (relliscosos pel gel) de l’estació, un cartell familiar que serveix de final: Pedro Almodóvar presenta Penélope Cruz i Milena Smit en la pel·lícula Rinnakkaiset äidit, és a dir, Madres paralelas. ●
La bandera d’Ucraïna campeja a Hèlsinki, on ja no queden pastilles per frenar els efectes d’una crisi nuclear