El paradís perdut dels oligarques

Cantava Alberto Cortez: “Hi ha un Madrid que s’apaga i hi ha un Madrid que es crema, un Madrid que es queda i un Madrid que se’n va, un Madrid que es dona i un Madrid que resisteix, un Madrid que no existeix i un Madrid que és de veritat”. De la capital anglesa es pot dir una cosa semblant. Hi ha un Londres dels autobusos de dos pisos, les bústies de correus, els fish and chips, les cases victorianes de classe treballadora de l’East End, les fàbriques, el metro, els taxis negres, els turistes i la gent normal, i hi ha un Londongrad dels oligarques russos, les seves mansions de trenta habitacions, els seus advocats, comptables, gestors, xofers, guardaespatlles, prostitutes, detectius privats, jardiners, passejadors de gossos i personal de servei. De les llotges als estadis del Chelsea, l’Arsenal, la Royal Opera House i els teatres del West End, els clubs exclusius de Saint James i Mayfair, els reservats als restaurants d’estrella Michelin, les escoles d’elit, les limusines, Bentleys i Rolls Royce, les visites nocturnes a Harrods i altres grans magatzems. Dels iots a les marines del Tàmesi i els aeroports privats d’on surten i entren amb els jets privats sense gairebé control d’immigració o duanes. I sobretot, dels bancs i institucions de la City que els han estat fent de bugaderia oberta 24/7.

Però aquest segon Londres, Londongrad (també anomenat Saint Londonburg o Moscow-onthe-Thames, segons els gustos) ha patit un cop terrible amb les sancions imposades a divuit oligarques, després de la invasió d’Ucraïna, pels seus vincles amb Vladímir Putin i la manera com van fer les seves fortunes. No és que hagi estat un descobriment sobtat del Govern de Boris Johnson, més aviat una cosa que sempre s’ha sabut, però de sobte, amb el món escandalitzat, no es pot continuar mirant cap a una altra banda.

Londongrad es va fundar amb l’arribada del mil·lenni, quan associats de Putin, que havien rebut com a regal (o premi als serveis prestats) les empreses estatals de la desmantellada Unió Soviètica, van triar per aparcar els seus diners la capital anglesa, molt més laissez faire que Nova York, sense gaires regulacions.

Aquí no es feien preguntes, per obrir un compte n’hi havia prou amb una fotocòpia del passaport, i era més fàcil adquirir un palauet de cinquanta milions que comprar un apartament de 50.000 euros a Fuengirola durant el boom espanyol del totxo. I de propina, amb una inversió total de dos milions de lliures, res d’un descompte al concessionari local de Renault o l’Ikea de la Costa del Sol, sinó tot un “visat d’or”, el permís de residència al Regne Unit.

En aquesta obertura als diners russos han participat governs tant laboristes (Tony Blair i Gordon Brown) com conservadors (David Cameron, Theresa May i Boris Johnson), estimulats no només per l’aportació a l’economia del país, sinó per les generoses donacions als partits polítics (els tories, que en això són menys primmirats i a cavall regalat no li miren el dentat, han rebut 2.500 milions d’euros). Però la festa s’ha acabat. O almenys, la música ha parat i s’han apagat els llums. Londongrad ja no és el que era.

A Londres viuen 150.000 russos, dels quals uns set-cents són considerats oligarques (però només a divuit se’ls han congelat els béns). La resta són satèl·lits que giren al seu voltant, des de familiars i empleats fins a diplomàtics, passant per joves empresaris de la nova Rússia que han fet els seus diners amb start ups i empreses d’alta tecnologia, i, encara que generalment molt rics, les seves fortunes són d’uns quants i no milers o desenes de milers de milions, com és el cas de Roman Abramóvitx (expropietari del Chelsea), Alixer Usmànov (exaccionista majoritari de l’Arsenal), Ígor Xuvàlov (president del banc VFB), Oleg Deripaska (fundador del grup energètic EN+), Ígor Setxin (de facto el número dos de Putin), Aleksei Mi