La Vanguardia (Català-1ª edició)
Onada de malestar pels preus, amb fluixes protestes contra la guerra
Els tancs russos no provoquen la mateixa resposta a Espanya que els tancs dels EUA
“Ningú no pot permetre que la seva política sigui determinada pel nombre de persones que es manifesta a Barcelona”. Paraules de George Bush pare pronunciades davant la convenció de la National Petrochemical & Refiners Association, celebrada a l’hotel Marriott de San Antonio (Texas) el 25 de març del 2003. A Barcelona s’havien celebrat, en el termini d’un mes, dues gegantines manifestacions contra la invasió de l’Iraq. La ciutat de Barcelona liderava en aquell moment les protestes contra la guerra arreu del món.
Dinou anys després és impossible que Vladímir Putin digui en una reunió amb oligarques i quadres directius de les empreses russes de gas, petroli i extracció de minerals que les manifestacions a Barcelona no li faran tremolar el pols a Ucraïna.
Hi ha dos motius: Putin va ser entrenat pel KGB per tal que no li tremoli mai el pols i molt poca gent s’ha manifestat fins ara a Barcelona contra la invasió russa d’Ucraïna. La manifestació més nombrosa feta fins ara va reunir unes 3.500 persones el passat dia 2 de març a la plaça de Catalunya, amb assistència d’un bon nombre d’immigrants ucraïnesos.
Correspondrà a historiadors, politòlegs i analistes de la psicologia col·lectiva determinar la raó per la qual la Barcelona massivament antibel·licista del març del 2003 s’està quedant a casa el març del 2022 mentre veu caure els míssils Iskander sobre les ciutats ucraïneses. Els tancs russos que avancen sobre Kíiv no semblen tenir el mateix efecte polític que els tancs nord-americans que avançaven cap a Bagdad. El contrast és sorprenent i convida l’estudi.
La manifestació més nombrosa a Espanya contra la invasió d’Ucraïna va tenir lloc el passat 27 de febrer a Madrid amb assistència d’unes 40.000 persones, segons la Delegació del Govern a la capital d’Espanya. Plaça de Cibeles i voltants. La convocatòria es va fer a través de les xarxes socials i la presència política més significativa va ser la de Begoña Villacís, dirigent de Ciutadans i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Madrid, que va prendre la paraula megàfon en mà. Dos dies abans, el 25 de febrer, unes mil persones van anar a la Puerta del Sol de Madrid convocades per Esquerra Unida, que cridava a protestar contra la guerra a Ucraïna i també contra l’OTAN. Hi ha hagut també algunes manifestacions testimonials davant l’ambaixada de Rússia a la capital d’Espanya, la primera d’elles amb la significativa presència de l’actor Javier Bardem.
La resposta política és molt diferent a la que va tenir lloc a tot Espanya durant la invasió de l’Iraq. Aquesta vegada, l’esquerra no ha aconseguit dibuixar una línia unitària amb participació dels sindicats i altres organitzacions civils. L’esquerra no ha volgut fer aquest esforç. Els dos partits coalitzats en el Govern central mantenen posicions diferents sobre el fons de la qüestió i l’al·lusió del cap de setmana passat de Podem als “partits de la guerra”, podia haver obert una greu crisi en l’Executiu en unes altres circumstàncies. El PSOE va preferir no donar-se per al·ludit i Podem va recular, matisant al cap d’unes hores l’abast de les seves paraules: “No ens referíem al PSOE”, van dir. Un moviment unitari contra la invasió d’Ucraïna que reunís un ampli espectre d’opinions polítiques sembla avui del tot impossible a Es
L’esquerra no ha estat capaç aquesta vegada d’articular un moviment unitari contra la guerra
La passivitat espanyola contrasta amb les protestes en altres països europeus, també Itàlia
panya. També a Catalunya.
No passa el mateix en altres països europeus, sobretot en aquells amb més veïnatge amb Rússia, com les tres repúbliques bàltiques, Polònia i la República Txeca, on els nervis són molt a flor de pell. No passa el mateix a Escandinàvia, on els governs de Suècia i Finlàndia es plantegen demanar l’adhesió a l’OTAN. Tampoc no passa el mateix a
Alemanya, on el nou govern de coalició, integrat per socialdemòcrates, verds i liberals, ha trencat amb la tradicional línia contemporitzadora d’Angela Merkel al constatar l’incendi polític i emocional que l’agressió russa està provocant en tots els països del centre i de l’est d’Europa. No passa el mateix a França, en campanya electoral i amb Emmanuel Macron disparat cap amunt en els sondejos. I tampoc no passa el mateix a Itàlia, país molt exposat a possibles represàlies econòmiques, ja que el comerç de les seves empreses amb Rússia és intens i la dependència del gas siberià, notablement alta: 40%. Ahir va tenir lloc a la ciutat de Florència una massiva manifestació unitària contra la invasió, encapçalada pel Partit Democràtic (PD), formació de centreesquerra que en aquests moments lidera els sondejos. La concentració va comptar amb el suport dels sindicats. La facció més sorollosa de la dreta populista, la Lliga de Matteo Salvini, es troba en aquests moments en fora de joc. Ahir, Florència li va donar una lliçó a Barcelona.
La invasió de l’Iraq no va tenir conseqüències materials immediates per a la societat espanyola el 2003. (L’ona expansiva de l’Iraq va tenir una greu conseqüència, una inflamació encara més gran del terrorisme islàmic, que acabaria sacsejant durament la societat espanyola el març del 2004).
La invasió d’Ucraïna tindrà conseqüències materials immediates. Les està tenint ja. L’electricitat és avui un 80% més cara que fa un any. Les gasolines, un 52%. El gas butà, un 33%. L’oli d’oliva, un 30%. Les pastes alimentàries, un 19%. El gas natural, un 12%, pujada que seria molt més alta si el Govern espanyol no hagués limitat l’increment de tarifes per a petites i mitjanes empreses i llars. Són dades de l’Institut Nacional d’Estadística del mes de febrer.
La inflació assoleix en aquests moments un 7,6%, la taxa més alta els últims 36 anys. Empreses amb un consum intensiu d’electricitat i gas han parat la producció, totalment o parcialment. Demà comença una vaga indefinida de transportistes i en alguns supermercats hi comencen a faltar productes. La situació torna a ser greu. Després de dos anys d’epidèmia, el Govern espanyol s’enfronta ara a una nova onada de malestar, sense haver pogut articular un moviment social i cívic de rebuig a l’agressió russa a Ucraïna. Davant el malestar, discursos fragmentats, quan no enfrontats.
El Govern espanyol està obligat a intervenir en el mecanisme de formació de la tarifa elèctrica per intentar frenar la turbina principal de l’espiral inflacionista. L’Executiu inter
El Govern espanyol, obligat a intervenir en la tarifa elèctrica, s’enfronta a unes setmanes molt difícils
PSOE i Unides Podem eviten una ruptura abrupta, mentre que el PP ja assaja l’aliança de govern amb Vox
vindrà, però vol fer-ho amb cobertura europea i per això haurà d’esperar a finals de març. Venen, per tant, quinze dies molt tensos. Avui es reuneix la conferència de presidents a l’illa de La Palma, amb assistència del president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès.
La unitat en el Govern central s’ha recompost formalment aquesta setmana. La vicepresidenta Yolanda Díaz sembla disposada a coordinar-se millor amb les ministres de Podem, mentre Pedro Sánchez es dedica intensament a la política europea. Alberto Núñez Feijóo ja ha anotat una targeta groga abans de saltar al camp. “Els pactes amb Vox no poden ser tendència a Espanya”, li ha dit el president del Partit Popular Europeu, el polonès Donald Tusk. No és gens segur que li facin cas.
A l’Executiu li esperen setmanes de dur desgast sense l’auxili espiritual de Santa Maria Novella, escenari de la manifestació d’ahir a Florència. ●