L’elevada factura de la pandèmia

Demà es compleixen dos anys del decret de l’estat d’alarma que va marcar l’inici de la pandèmia a Espanya i va definir el marc de restriccions per gestionar la crisi sanitària. Òbviament, la covid estava entre nosaltres des de feia temps. Però va ser el 14 de març del 2020 quan els espanyols van ser conscients que el virus canviaria, d’alguna manera, la vida.

Les dimensions de la tragèdia soferta al llarg d’aquest bienni són ben conegudes. El comptador de contagis notificats i de morts és ben present en la memòria col·lectiva i ens diu que un de cada quatre espanyols ha contret la malaltia –onze milions de persones– i que més de 101.000 van morir a causa d’ella. Aquesta darrera xifra és la més dolorosa de totes les que integren la comptabilitat de la pandèmia. Però n’hi ha moltes altres, que reflecteixen la dimensió multifacètica adquirida per la malaltia a Espanya. La Vanguardia publica en l’edició d’avui un minuciós i documentat reportatge que sintetitza en números els efectes de la covid.

Sabem així que a Espanya hi ha ara un milió de pobres més que abans d’iniciar-se la pandèmia. Que el 18% dels treballadors van patir un ERTO. Que un de cada cinc pacients de càncer va ser diagnosticar inadequadament o tard. Que s’han perdut 536 milions de pernoctacions turístiques. Que 1,75 milions de vols es van deixar de produir. Que les farmàcies ja han venut 1.337 milions de mascaretes. Que el lleure nocturn ha estat tancat 18 dels últims 24 mesos...

Totes aquestes dades han tingut repercussions econòmiques que potser es podrien resumir en les dues xifres següents: la covid ha obligat a proveir ajuts directes, fins a l’octubre del 2021, per valor de 184.000 milions d’euros (xifra equivalent al 14,4% del PIB). La qual cosa suposa una mitjana de 3.880 euros per persona, quantitat molt considerable, tot i que inferior a la d’Alemanya, amb 12.500 euros per habitant, o a la d’Itàlia, amb 11.000.

La conjuntura sanitària és ara millor. Sembla que la pandèmia remet. Es continuen produint alguns brots, com s’ha vist a Catalunya arran de les últimes celebracions de carnaval. Però si no es produeixen noves mutacions del virus, avui imprevisibles, tot indica que el pitjor ja ha passat.

Aquesta és sens dubte una bona notícia. Però el voluminós balanç econòmic de la pandèmia posa l’Estat davant una desagradable disjuntiva a l’hora de tapar el forat de l’extraordinari dispendi de la lluita contra la pandèmia: apujar impostos o retallar la despesa pública.

Cap de les dues solucions no és de gust de ningú. La pressió fiscal ja és molt elevada, sobretot a Catalunya. I les retallades fruit de la crisi econòmica del 2008 encara no s’han restituït del tot. Dit això, la passivitat tampoc no és una solució quan el deute, que era el 82% del PIB el 2019, és ara el 117%. Si es manté aquest deute, creixeran massa els interessos. I si aquests creixen, disminuiran els recursos disponibles per fer front a la despesa pública, començant per les pensions, indispensables per als que ja no estan en l’etapa productiva.

La conjuntura és difícil, i ho serà més després de la crisi d’Ucraïna, que també afectarà la nostra butxaca. Per desgràcia, no hi ha una solució màgica. Però per començar a encarar aquest repte potser convindria que els espanyols –47,3 milions de persones– exigissin als representants polítics, sigui quin sigui el seu ideari, una actitud de més col·laboració i menys confrontació, en favor de l’objectiu comú: treure el país de la sotragada econòmica i assegurar el seu futur. ●

Eixugar els 184.000 milions de la covid vol més col·laboració i menys confrontació