Estufes del món, uniu-vos

Quina satisfacció passar dels nostres Yagos al Rondinaire europeu. El gust del xarop amarg que guareix. El tipus que et recorda que les coses tenen un preu i que has d’elegir al costat de qui estàs i amb qui et quedes. I a més ho fa amb exemples que pot entendre qualsevol. Perquè un, en la seva vida, ha ensopegat en alguna ocasió amb una estufa, però mai amb una cosa anomenada diplomàcia de precisió, molt Nacha Pop, per cert. Has fet blanc, amb dues fletxes, tres dianes per ser exactes, així que, qui sap, en aquesta lluita de gegants potser una estufa quan és apagada pot convertir l’aire en gas natural.

Hi haurà qui dirà que són aletejos de papallona per aturar huracans. És veritat, però no és sobrer, en aquests vint minuts sense capatassos del sentir-se malament, enfundar-nos un altre jersei i estar orgullosos de ser demòcrates, millorables i europeus. És més que probable

Potser una estufa quan és apagada pot convertir l’aire en gas natural

que el gest sigui inútil, però no per això innecessari per entendre que hem de sortir del nostre cap i fer alguna cosa amb les mans, els peus i la resta del cos. Defensar la llibertat i sentir fred i intempèrie alhora. Al nostre país, de manera transversal i, en un breu lapse de temps, ens hem adonat que continuem necessitant Antonio Vega i Frank Capra. No ens és igual veure com es venen vots, traeixen un cap de files o envaeixen un país a matadegolla.

A tothom li agraden les estufes. Hi ha una generació que va créixer amb mitja cara cremant a causa d’una Butater, i després van arribar un parell o tres de generacions que no van conèixer mai prou fred per a tants jerseis com van tenir als armaris, però les estufes no semblen el sol. L’estufa d’ahir, maleït músic talentós que ets als inferns, encara no és massa tard per comprendre. ●