L’enveja de Vladímir el Petit

Podríem estar més malament. Trump podria ser a la Casa Blanca i tindríem dos bojos en comptes d’un al comandament dels coets de l’apocalipsi. Potser és una heretgia buscar el costat menys dolent de la vida mentre l’anticrist crucifica Ucraïna, però n’hi ha més. Bé, una cosa més, una cosa per la qual els ciutadans dels països democràtics hauríem de donar gràcies deu vegades al dia.

No vam tenir la mala sort d’haver nascut a Rússia.

Havíem passat els últims anys, l’edat de les xarxes socials, queixant-nos de la banalitat dels temps que vivim, de com de mediocres, frívols i irresponsables que són els nostres polítics, fins i tot de com de desgastada que està la democràcia. No me n’excloc, de cap de les maneres. Però francament, després de veure el que ha passat aquests dies de fúria i foc: quin luxe viure en un país com Espanya –o Alemanya, o els Estats Units, o el Brasil, o el Japó– on podem dir el que ens dona la santa gana dels governants i gaudim del dret de treure’ls del poder si ens disgusten.

Per història, cultura i situació geogràfica Rússia podria haver estat un dels nostres. Vegeu el cas d’Estònia, part de Rússia durant dos segles fins al 1918, part de la Unió Soviètica fins a la independència el 1991. Avui és membre de la Unió Europea, és un país tan democràtic com França, més avançat que qualsevol en el terreny digital i té un PIB per habitant dues vegades i mitja més gran que el de Rússia. En tres dècades Estònia s’ha convertit en un país plenament europeu, fent realitat el somni fracassat rus des de temps del tsar Pere el Gran, a començaments del segle XVIII.

Hi va haver un avenç a Rússia el 1861 quan van abolir l’esclavitud, però els tsars van continuar en el poder mig segle més. Van tenir la seva oportunitat amb la revolució del 1917, i una altra vegada, amb més possibilitats, després de la caiguda del mur de Berlín. Però avui, què? Marxa enrere a la Unió Soviètica: Rússia s’ha tornat a convertir en un gulag del qual la gent no pot sortir, on la lliure expressió es penalitza amb presó. El seu líder concentra el mateix poder a les mans que Stalin, competidor de Hitler per a premi a l’ogre més sàdic del segle XX.

El culte a Stalin ha ressuscitat en temps de Putin, però no és amb ell amb qui el dictador actual es vol comparar. El seu ídol és Pere el Gran, com va confessar en una entrevista al Financial Times el 2019. “Viurà mentre la seva causa continuï viva”, va declarar Putin. Pere el Gran va fer una gira per Europa occidental per aprendre com modernitzar el seu país. Però aquesta no és la causa amb què Putin prefereix associar-lo. Va tenir una altra causa més eficaç: l’expansió del territori rus. Durant els 43 anys de Pere el Gran en el poder va conquerir terres des de Finlàndia al nord fins al mar Negre, incloenthi el que avui és Ucraïna, al sud. Avui Putin aspira a imitar el seu llegat.

Hi ha dos tipus d’enveja. La sana i la maligna. La sana és la que veu un competidor superior i, amb esforç, intenta emular-lo. La maligna és la que respon a l’èxit de l’altre amb el desig de trencar-li les cames. L’enveja de Putin és la segona. Quina pena per a Rússia que no va ser la primera. Mala sort que els hagi tocat Putin. Mala sort per al món sencer que Putin va néixer. Va ser el que van dir al seu dia “un nadó miracle”. El seu pare era un esguerrat de guerra i la seva mare tenia més de 40 anys quan Vladímir va emergir del seu ventre a Leningrad el 1952. La ciutat encara es recuperava del setge nazi que va matar de fam un milió de persones. La mare, raquítica, amb prou feines va sobreviure; qui hagués estat el seu germà gran, no. L’edat de la mare i la desnutrició que continuava patint set anys després de la Segona Guerra Mundial li donaven gairebé zero possibilitats de poder donar a llum.

Gairebé mig segle després va ser per una successió de tristes casualitats que un tipus tan poc carismàtic com Putin, un gris agent del KGB, va arribar a ser l’elegit del borratxo Boris Ieltsin. Un altre dia, potser amb menys vodkes a la panxa, el primer president rus postsoviètic hauria elegit un altre com a successor, possiblement algú que tingués com a prioritat la pau i la prosperitat i no, com Putin, remilitaritzar el país, apostar-ho tot a la força de la jungla. Les antigues ànsies russes d’aspirar a la modernitat d’Occident es van veure amb tosca nuesa el 1990 quan es va obrir el primer restaurant McDonald’s a Moscou. Més de 30.000 persones van fer cua, per emergir hores després amb una hamburguesa a la mà com si acabessin de penetrar a les mines del rei Salomó. Un país amb tanta gent d’altíssim nivell educatiu, amb tantes grans figures històriques en la ciència i la literatura, tenia un potencial més que abundant per esdevenir ràpidament una potència econòmica mundial, o almenys per duplicar el seu PIB, com la veïna Estònia.

Però no. Hi ha alguna marca internacional russa tan coneguda remotament com McDonald’s? Cap. Les marques russes més reconeixibles són les dels verins que fa servir Putin per assassinar els seus enemics, poloni i Novitxok.

Tindrà Rússia cap altra oportunitat de passar de ser un país fallit a un país on els ciutadans es puguin sentir orgullosos d’alguna cosa més que el seu poder destructiu? El dia en què se’n vagi el criminal que els ha abocat a la misèria econòmica i moral, potser. Es manté en el poder 22 anys després a causa de la mà de ferro amb què controla la població, però també –no s’han d’exculpar els súbdits– perquè encarna sentiments d’enveja i ressentiment que massa gent comparteix.

Com Donald Trump, amb la diferència que als Estats Units hi ha llibertat d’expressió i eleccions lliures, Putin apel·la al més dolent de la naturalesa humana. El resultat és un poble moralment castrat i un malbaratament terrible del talent que té Rússia, un país amb una grandesa que es podria mesurar per les seves aportacions a la humanitat en comptes de l’afany medieval de conquesta. Rússia segueix desfilant a cegues al compàs d’un home fort. Això no canviarà d’un dia per l’altre. Però amb sort el successor de Putin serà un home fort de debò, sense complexos, capaç de portar-los cap a la terra promesa amb què somiava Pere el Gran. Vladímir el Petit està condemnat al fet que el seu llegat sigui la ruïna, la vergonya i la més pura maldat. ●

L’ídol del dictador rus és Pere el Gran: aspira a imitar el seu llegat d’expansió del territori

Putin apel·la al més dolent de la naturalesa humana; el resultat és un poble moralment castrat

ORIOL MALET