La Vanguardia (Català-1ª edició)
El malvat de moda i els que venen
Ja han passat seixanta anys des de l’estrena d’Agent 007 contra el Dr. No, la primera pel·lícula de James Bond. I tan sols un any des de l’estrena de Sense temps per morir, l’última fins ara. En total, han estat 27 films, sempre amb una trama similar: un malvat intenta dominar el món, però Bond, afrontant perills insuperables per a qualsevol altre ésser humà, l’hi impedeix. Fins que treu el nas el següent. Perquè sempre hi ha un altre malvat esperant el seu torn. Així en el cinema com en la vida.
La invasió d’Ucraïna presenta alguna semblança amb un guió de Bond. Sobretot, pel que fa a la psicopatologia del malvat, en aquest cas Vladímir Putin. El president rus no té necessitat de caracteritzar-se amb pegats en un ull, cicatrius que li creuen la cara, dentadures d’acer o cabelleres rosses de pot. Putin és un actor de caràcter i –cirurgia estètica i bòtox a part– surt a escena sense cap mena de disfressa, tal com és.
Igual que als malvats de Bond, megalòmans, egoistes i sense empatia, a Putin no l’aturen les conseqüències de les seves accions.
Ell té un pla i va a sac: ataca, envaeix, mata, exilia, destrueix, arrasa, menteix, silencia, reprimeix i intoxica. El seu objectiu és dominar el món, de moment el que en el passat va ser món soviètic. I si per això cal desestabilitzar tot el planeta, es desestabilitza i ja està.
La primera pel·lícula de Bond és del 1962, coetània de la crisi dels míssils a Cuba, punt fort de la guerra freda. El 1989, quan va caure el mur de Berlín, es va estrenar un altre film de Bond, Llicència per matar. Aquell mateix any, l’assagista Francis Fukuyama va publicar un article titulat “El final de la història?”, que donaria peu, tres anys després, al seu llibre El final de la història i l’últim home, on certificava el triomf de la democràcia sobre el comunisme. En això no es va equivocar, almenys llavors. En el final de la història, sí. I molt. Putin ha tornat a aixecar la bandera russa. Que ja no és la del comunisme, sinó la d’un règim autoritari, oligàrquic i populista, enfangat en el projecte neoimperial d’eixamplar el seu perímetre, ara a costa dels ucraïnesos, i després ja en parlarem.
És possible que Putin, atacant Ucraïna, hagi començat a cavar la seva tomba.
Això dependrà, a més de la resistència dels ucraïnesos, de les sancions occidentals i de la Xina, de si el seu cercle de poder li para –o no– els peus. Però, malgrat que caigui Putin, el model populista continuarà a l’alça. Almenys, aquesta sembla ser la tendència.
Al llarg dels últims tres lustres, la democràcia ha retrocedit al món. La Freedom House, una oenagé amb seu a Washington, comptabilitzava el 2005 un total de 89 països lliures, 58 de parcialment lliures i 45 sense llibertat. El 2020, eren, respectivament, 82, 59 i 54. El nombre de països lliures ha anat, doncs, a menys. El de parcialment lliures o sense llibertat, a més. Només un 30% dels habitants del món viuen en democràcies plenes, si bé el 50% dels països gaudeixen d’algun tipus de democràcia.
Certs països amb presidents populistes són democràcies que s’han acostat a la perversió del seu model, com els Estats Units amb Trump o el Brasil amb Bolsonaro. Altres països són dictadures postcomunistes, com Rússia, o la Xina. Aquesta última té per cert els ullets posats a Taiwan, avui nació lliure, amb drets polítics i llibertats semblants als d’Espanya. Els populismes amenacen o conculquen la llibertat. I de vegades no dubten a exportar el seu model regressiu. Fins i tot a països on la cultura democràtica és incipient, o forta, però no tan forta com els mitjans disponibles per defensarla amb èxit de l’agressor totalitari. O sigui, Vladímir Putin és el malvat de moda, però no l’únic a l’aguait.
El pla d’aquests malvats no és pas acceptable. Volen carregarse la democràcia i matar els que vulguin evitar-ho. A James Bond contra Goldfinger (1964), 007 apareix lligat a una taula, amb un raig làser apuntant-lo. Bond li pregunta al malvat –Auric Goldfinger– si espera, així, fer-lo parlar. “No –replica aquest sense embuts–, espero que mori”.
Diuen que la pandèmia ha aïllat i ha embogit una mica més Putin. Potser. Però, en tot cas, cal fer-li entendre, sense propiciar desastres majors, que el seu atac és inacceptable. Cal fer-lo fracassar. Perquè, com deia un altre malvat de Bond amb ínfules de geni –Elliot Carver, a El demà no mor mai (1997)–, “només l’èxit separa la bogeria del geni”. ●
Malgrat que caigui Putin, el populisme continuarà avançant, en temps de retrocés democràtic