L’era de la confusió

Per adreçar-se a la població, Zelenski emula el protagonista de la sèrie en què interpretava un professor de secundària que acaba presidint Ucraïna i s’adreça als ciutadans per videoselfie. Mentrestant, els influencers pro Putin calquen, paraula per paraula, el mateix missatge, que transmeten als seus milers de seguidors, en un país que ha retrocedit trenta anys en dues setmanes.

A les xarxes, alguns periodistes que s’han traslladat a zones frontereres o en conflicte es posen al centre d’allò que publiquen, i els tuiters els retreuen que es facin els herois i siguin uns pornosentimentalstars. Però el mitjà (en què el periodista, en efecte, no ha de ser protagonista) no és el mateix que el perfil de la xarxa social, suposadament personal, i on cadascú penja allò que vol (sempre que no siguin uns mugrons femenins, que els censuren). És apropiat que els periodistes actuïn així? Ho és que una política lluesqui biquini a

Instagram, o que un polític hi surti menjant calçots? És la imatge que decideixen donar. Ara urgeix opinar sobre qualsevol cosa. El context ja no importa. Tot és símbol, tot és zasca. D’una petitíssima part, se n’extreu un tot al gust del consumidor.

Les imatges no valen més que mil paraules, però van directes al cor. I com apuntava Susan Sontag, l’enfocament en determinarà la interpretació. El suport també: al timeline s’alternen vídeos de ciutats arrasades i testimonis desoladors amb la promoció de novetats editorials i gràfics de la pujada de la llum i el gas. El cervell processa una informació infinita i fugaç, emocionalment contradictòria, sense coherència argumental. Incapaços d’assimilar-ho, acabam optant per la simplificació o la desconnexió. Això equival a l’immobilisme. Ignoram què fer més enllà de posar-hi un missatget d’ànim amb un cor.

Tot allò que es publica, malgrat ser personal, és públic, i alhora, una representació. La superficialitat d’acceptar com a vàlid el primer que sentim exigeix una renovació constant d’estímuls. N’hi ha que cauen en la frivolitat d’actuar com si estiguéssim als opulents anys noranta. I així, en una guerra real, el màxim representant de la diplomàcia europea ens demana que abaixem la calefacció, mentre un dirigent imita aquell personatge de ficció tan popular que li va fer guanyar unes eleccions. ●

Tot allò que es publica, malgrat ser personal, és públic, i alhora, una representació