L’odi que deixa la guerra

La guerra provoca angoixa, por i escenes de pànic generalitzades. Ningú no se sent sa i estalvi i tem el pitjor. Quan acaba, apareix més clarament la tristesa per tot allò perdut, que se suma a la ràbia i indignació. I més si es pensa que aquest conflicte podria haver-se evitat. La postguerra és sempre un temps de dol i, per a alguns, un temps de no retorn respecte als seus projectes de vida.

Però les guerres no només són morts i destrucció, també hi ha la utilització de nens o adolescents com a soldats i la submissió de dones, violades o forçades a l’esclavitud sexual. Humiliades i danyades, així, en el més profund dels seus sentiments íntims. Aquesta violència pot transcendir també a la comunitat o ètnia dels derrotats. No s’ha d’oblidar que, als 100 conflictes bèl·lics de l’última dècada, més d’un 80 per cent de les víctimes han estat civils.

Freud va constatar, després de la Primera Guerra Mundial, l’efecte traumàtic que va tenir en els soldats que havien combatut al front. Molts no podien deixar de somiar-hi i reviure les escenes més dramàtiques. Avui, sabem que l’anomenat trastorn per estrès posttraumàtic és l’entitat nosològica més freqüent en les víctimes de la guerra: només a la de l’Iraq es calcula que 100.000 soldats van ser-ne diagnosticats. I, a més, existeixen altres afectes i efectes a tenir en compte.

Aquesta humiliació –i que en massa ocasions s’acompanya d’escenes cruels i sàdiques per part del bàndol enemic– deixa un pòsit d’odi en cada un i també en l’imaginari col·lectiu, que es transmet de generació en generació. És, segurament, la principal resta de la guerra, la ferida que no cicatritza i que va prenent formes diverses que arriben a cristal·litzar-se, de vegades, en un nou conflicte, aquesta vegada afavorit pels humiliats. L’odi és un afecte molt sòlid, resisteix el pas del temps i no es liqua sol. Ho vam veure a la Segona Guerra Mundial, avivada als calius de la Primera, ho veiem al conflicte palestino-israelià, i també succeirà a la guerra d’Ucraïna.

L’odi és una passió de l’ésser: s’odia l’altre perquè és algú diferent, i per això la seva diferència se’ns fa insuportable. És un sentiment lúcid perquè no enganya, apunta sempre al més íntim i propi de l’ésser de cada un. Per això, l’oblit del que ha succeït –com a promesa de reconciliació– no serà mai un bon bàlsam per a l’odi i les cicatrius de la guerra. Millor recordar i exigir responsabilitats a qui correspongui.