La Vanguardia (Català-1ª edició)
La conjura dels agregats
L’històric cinema Spring de Sarrià va acollir el 5 de juliol del 1914 una trobada de representants de tots els municipis annexionats a Barcelona anys enrere per abordar com podien recuperar la seva autonomia
La crònica de La Vanguardia del 6 de juliol del 1914 comença així: “Al local de l’Spring Cine, de Sarrià, va començar ahir poc després de les onze del matí el míting organitzat pel grup Pro Sarrià, en intel·ligència, amb elements de les diferents barriades de Barcelona agregades a la capital, per tractar la descentralització administrativa dels suburbis agregats, en forma que aquests puguin ser objecte de les moltes millores que venen de gust, i al mateix temps de la conservació dels municipis del pla de Barcelona actualment subsistents”.
Al cinema Spring aquest 5 de juliol del 1914 es reuneixen veïns de Sarrià i dels municipis annexionats a Barcelona les dècades anteriors per defensar la seva autonomia i reclamar la creació de la mancomunitat de Barcelona. Han passat 17 anys de l’annexió de les poblacions de Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals o Santa Maria de Provençals, a més de les Corts de Sarrià. D’Horta, tan sols deu. No totes les agregacions van ser volgudes i els antics municipis, i especialment les seves elits, consideren que han perdut més del que han guanyat. Sarrià encara és lliure: falten set anys perquè, per decret i amb una forta oposició, es converteixi en un tros de Barcelona, una pèrdua indesitjada de la seva independència de la qual aquest any es commemora un segle. El 1914 no és Barcelona, però perquè fa dècades que resisteix per no ser-ho.
“En aquell moment s’està fent una nova llei municipal, hi ha moviments... D’aquí s’explica aquest acte que, d’altra banda, són recurrents a Sarrià des de l’any 1897 per mostrar la seva resistència a l’annexió”, explica l’historiador Carles Puigferrat.
Una conjura a l’Spring, que és una prèvia de tot el que passarà l’any 1921 quan, ja per decret i aprofitant una profunda crisi del govern central, s’executarà l’annexió de Sarrià per part de Barcelona com desitjaven les elits de la capital.
A l’acte d’aquell any 1914 hi van representants de Sant Andreu, de les Corts, de Sant Martí de Provençals, de la barriada de Sant Gervasi, del Foment dels interessos de Sants o el Gremi de propietaris de Gràcia... Organitzat per la Junta pro Defensa de l’Autonomia municipal de Sarrià, compta també amb un ampli desplegament d’entitats d’aquesta població.
El primer a prendre la paraula va ser el representant de Sant Andreu per protestar “que es tractés d’esclavitzar Sarrià agregant-lo a Barcelona” i queixar-se de l’abandonament de les barriades des que s’havia fet l’annexió el 1897. Tot seguit, des de Sants alertaven de l’augment de les tarifes de contribució “tres o quatre vegades major, els impostos de clavegueres, construccions...” i tot sense la “menor compensació”. Des de les Corts descrivien la seva actual situació com un matrimoni d’una pubilla que el seu marit “havia resultat jugador”; mentre que el Gremi de Propietaris de Gràcia no dubtava a qualificar l’Ajuntament de Barcelona de “padrastre”, afirmant que “els obrers agrairien molt més que els milers de pessetes que inverteix l’Ajuntament en la construcció de parcs es destinessin a ampliar el capítol destinat a beneficència”.
Impera el descontentament. “Realment hi va haver una pujada de la pressió fiscal”, apunta Carles Puigferrat. Tan sols tres dies abans del míting de l’Spring, a la veïna Barcelona, havia accedit a l’alcaldia el liberal conservador Guillem de Boladeres en substitució del seu company de partit Joaquim Sagnier, germà del prestigiós arquitecte creador l’edifici de la duana o del palau de justícia. La trobada era tot un avís per al nouvingut.
“A Sant Martí abans no hi havia administració, però avui tampoc no n’hi ha; abans no hi havia neteja, però avui no es coneix l’escombra pública”, es queixava el representant d’aquest municipi que va arribar a ser conegut com el Manchester català. En nom de la “barriada de San Gervasio”, Cayetano Pareja afirmava que Sarrià “està assetjada pels seus enemics”, en referència de Barcelona i posava com a exemple Londres “constituït per 28 ajuntaments independents”, advocant per la constitució d’una Mancomunitat Barcelonina després que s’hagués constituït la Mancomunitat de Catalunya.
“Però això va ser una cosa que no va prosperar, va ser únicament una idea que no va prendre forma: la mancomunitat de municipis del pla de Barcelona”, explica Carles Puigferrat.
Una trobada en el cinema Spring que va concloure amb la intervenció de diversos representants de Sarrià i amb unes aplaudides conclusions en les quals es feia pinya amb l’Ajuntament d’aquesta població i, també, se li animava a estudiar “l’oportunitat i conveniència d’efectuar les feines preparatives per formar una mancomunitat municipal amb Barcelona, Sarrià i els altres antics pobles ja agregats”.
Els congregats que es van dirigir d’allà a les Cases consistorials de Sarrià on van ser rebuts per l’alcalde Joaquim Margenat. “Va acabar l’acte amb nombrosos aplaudiments i visques a l’autonomia municipal”, subratlla La Vanguardia d’aquell 6 de juliol del 1914. “Va ser el mateix recorregut que es faria en el míting del 1921 en contra de l’agregació quan aquesta es va aprovar per decret”, sentencia l’historiador. La conjura dels agregats. ●
Des de Sant Andreu es va denunciar el desig de Barcelona “d’esclavitzar” els municipis limítrofs
Els representants de les abans poblacions es van queixar de l’augment fiscal i la falta de serveis
“Abans no hi havia neteja, però avui no es coneix l’escombra pública”, es van queixar des de Sant Martí
L’acte va acabar amb el suport als amfitrions i amb la petició d’una mancomunitat barcelonina