La Vanguardia (Català-1ª edició)
Recuperar la Quaresma
Quaresma significa quarantena, una paraula d’origen mèdic. La xifra de 40 apareix en relats bíblics (marxa del poble pel desert i l’estada que hi va fer Jesús) que volen mostrar com, a través d’un període d’esforç i dificultats, s’arriba a una situació molt millor, anomenada terra promesa o proximitat del regnat de Déu.
La Quaresma, doncs, és una advertència o record que els humans necessitem períodes de confinament o quarantena, ja que estem sotmesos a una complicitat amb el mal que, tot i que no anul·la la nostra bondat (que és el més profund de nosaltres), és molt més primària i espontània i ens sol conduir a mil disbarats. Avui proposo d’anomenar-la pandèmia original per evitar el discutible nom de pecat original que li va donar la tradició catòlica per culpa d’Agustí.
La covid ens ha ensenyat que, encara que costin, necessitem aquests temps de quarantena, pel bé propi i dels altres. Des d’aquesta lliçó elemental proposo una recuperació seriosa de dues pràctiques quaresmals tan elementals com sàvies: dejuni i abstinència, totes dues avui gairebé perdudes: els musulmans, amb la fidelitat al Ramadà, ens donen lliçons en aquest punt. Vegem com es podrien recuperar.
1. L’abstinència va tenir molt de sentit quan la gent gairebé no menjava res més que carn i la gota era una malaltia d’allò més normal. La mandra pastoral que de vegades afligeix la santa mare Església va fer que aquesta norma perdurés quan ja no tenia sentit i molta gent s’abstenia els divendres dient: “Gràcies que l’Església és mare avui podem menjar marisc i llagosta...”. Que diferent que seria si durant dos o tres dies de les setmanes de Quaresma practiquéssim altres abstinències que cadascú haurà de determinar: perquè si als nens petits se’ls diu que han de fer això o allò, als fills grans se’ls ha d’inculcar només que han de fer el bé; i ells han de veure com.
Calen, doncs, abstinències quaresmals de tabac, d’alcohol, de futbol, de TV... segons les addiccions de cadascú. O en aquelles parelles en què la relació sexual sigui efectivament fer l’amor i no merament cardar, una abstinència respectuosa d’aquest contacte, per després dur-lo a terme amb més ganes i més amor. Que ho decideixi cadascú. Però que siguin “abstinències” de debò.
2. Pel que fa al dejuni hem de recuperar un joc de paraules de la primera Església: dejunar per ajudar. No simplement per fastiguejar-nos, com si a Déu li agradessin els nostres dolors (doctrina herètica que encara ensenyen alguns catòlics). Tampoc simplement per perdre pes, sinó perquè la gran necessitat i l’immens dolor de molts germans nostres no ens permet de viure del tot tranquils. Un o dos dies a la setmana gairebé sense menjar res per lliurar el que hem estalviat a Càritas o a Amnistia Internacional, o a entitats que ajuden els sofrents d’aquest món.
He conegut dos casos d’anorèxia en noies (un de força seriós). I el que més em va impressionar no va ser l’equivocada percepció d’aquelles noies sobre la seva figura, sinó que se sotmetessin a aquest turment perquè creien que no agradaven prou als mascles (una concepció de la dona fomentada per la nostra societat i que les feministes, a parer meu, no acaben de combatre). Doncs bé, si es vol, parlem d’una anorèxia espiritual durant la Quaresma, que no es fa per estar més guapo sinó perquè d’altres estiguin una mica més sans.
Per descomptat, aquestes pràctiques tan aptes no recobraran del tot el sentit si no van acompanyades d’una seriosa reflexió o meditació (o oració) sobre el motiu: la nostra empatia i solidaritat amb tots els sofrents d’aquest món, que són germans nostres. I la nostra trobada amb Déu en ells.
I, per descomptat: el que hem dit no significa que només hàgim de ser solidaris durant la Quaresma, sinó que la Quaresma existeix per recordar-nos que ho hem de ser sempre.