Des de Moscou per a Juanjo Bru

Res del que estic vivint a Rússia no m’ha afectat tant com la inesperada mort de Juanjo Bru i no poder anar a acomiadar-lo. Va morir el 6 de març als 55 anys, i va causar commoció al Brasil, a Barcelona i a Tossa de Mar. I a Moscou, en el meu ànim, al meu cor, a la meva habitació, al meu despatx, als carrers, cafès i restaurants que encara sovintejo. A tots els que el vam conèixer ens passa el mateix. En Juanjo se’n va anar, però és a tot arreu.

Juan José Bru García va néixer a Barcelona el 6 d’octubre del 1966. Va ser un empresari de notable èxit en Canoa Quebrada, nord-est del Brasil. El seu hotel Long Beach és el millor del litoral est de l’Estat de Ceará. Va crear un oasi de pau davant una platja interminable, escortada de torres eòliques i un mar de kitesurfistes. La seva empresa Quality Canoa Emprendimentos va construir i va promocionar quatre desenvolupaments immobiliaris amb 156 apartaments. Els setze regidors de la Cambra Municipal d’Aracatí van aprovar una moció de lament per la seva mort. El 2016, ja l’havien declarat ciutadà d’honor pel seu comportament cívic i honest. En Juanjo, devot de santa Gema Galgani, era conegut per ajudar desinteressadament la gent més necessitada. Com a cònsol general d’Espanya, vaig ser testimoni de com va ajudar els espanyols que es van veure encallats a Canoa quan va esclatar la pandèmia.

En Juanjo era abans que res espanyol i català. De naixement, de Barcelona; de cor, del club Espanyol, les samarretes del qual regalava a tot arreu, i de Tossa de Mar. A Barcelona, la seva empresa JB Arquitectura va fer projectes per a Samsung, Sony i clients de tot Europa. Quan es va trobar aïllat al Brasil per la pandèmia, només li tornava l’ànim parlar de Tossa de Mar, de la seva gent i de la Costa Brava. Allà es van escampar les seves cendres. No oblidaré mai amb quina devoció em va ensenyar Tossa de Mar i com vam navegar fins a les illes Medes, sempre volant. A Tossa es va fer una casa preciosa que dominava l’entrada pel mar, amb una gran rosa dels vents que a la nit semblava un far. El feia feliç esmorzar a La Granja, prendre l’aperitiu a Banys Claudi, dinar i sopar a Sotavent o Can Pini, rematant el seu festival de felicitat ballant al Mojito o el Tahití amb el seu “compare” Alfonso. De Tossa li agradava tot i res no li era aliè. Sempre em sorprenia quanta gent l’aturava pel carrer, fins i tot a les cales, a Giverola, on tenia boia, a Futadera i cala Llevadó, per anar al Beach Club. Semblava que fins i tot els peixos l’estimaven i saludaven. En Juanjo et triava, t’adoptava i et posava a la seva vida, fent-te sentir com li arribaves a impor

Vaig ser testimoni de com va ajudar els espanyols que es van quedar encallats a Canoa per la pandèmia

tar i t’estimava. Era tot bondat i generositat, fins i tot amb el seu temps.

Un vers de la poeta russa Anna Akhmàtova defineix com ens sentim els que, com Rocío Salvat, Sofía Lluch, Joan Simó, Joan Trayter i tants d’altres vam tenir el privilegi de ser els seus amics: vam caure en una llarga nit sense l’esperança de l’aurora. Ara, el seu sol record alleugereix qualsevol pesar de viure.

LV