La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Els teatres d’òpera són l’essència del que significa la cultura europea”
“el millor teatre del món”, però això no farà que cap abonat del Liceu es passi al Real ni viceversa. La qüestió aquí és que l’abonat del Real també compri entrades al Liceu i que els del Liceu facin el mateix al Real. Que incrementin la seva presència, que valorin la cultura, l’òpera, que això arribi a més gent, perquè els abonats d’un teatre puguin plantejar-se veure una producció de l’altre. No competim per un mateix client, i pel que fa al prestigi ens situem en la mateixa competència que podem tenir amb qualsevol òpera europea. Ens mirem i ens tenim en compte, “que bé que fan això”.
V.O.: Ni les institucions de Madrid ni les de Barcelona no es poden deslocalitzar, i no es poden comparar Liceu i Real perquè un és a cada ciutat, i respon als valors intrínsecs de la seva ciutat i la seva història. Al Liceu els nostres valors, molt associats a l’aspecte social i educatiu, a l’expressió artística, al cantant, a una societat civil que va ser la que va impulsar el teatre... fan que tinguem unes característiques incomparables amb el Real. Hi ha vocació internacionalitzadora perquè Barcelona sempre l’ha tinguda. Volem tenir les millors veus, ja que aquesta és una ciutat de veus, i apostar per la creació del país. Som complementaris: com més es parla d’òpera, la gent més vol anar a l’òpera, i s’ha de parlar de tots els teatres. I m’atreviria a dir que ningú a Madrid no mira a Barcelona, i nosaltres no hem de mirar a Madrid, sinó millorar cada any.
I.G.B.: Jo afegiria que unir-nos és l’obligació institucional de la cultura en moments en què hi ha hagut distanciament en àmbits polítics, jurídics i econòmics. La cultura ha de ser l’element que ens uneix, i això ho tenim bastant clar als dos teatres.
Barcelona i Madrid són ciutats condemnades a entendre’s. L’òpera uneix més que el futbol? Hi haurà o no coproduccions de tots dos teatres?
V.O.: L’òpera, en termes generals, és menys visceral que el futbol. Jo crec que la bona relació entre les entitats fa que tot flueixi, i el que també és important és que els dos teatres mirin cap a Europa, que des d’allà vegin que la cultura també és un valor important en aquest país. Això obliga a anar plegats mirant cap a Europa, i aquest és un dels motius pels quals el Real i el Liceu van junts en algunes ocasions.
I.G.B.: L’error seria que coproduíssim tot junts. Cada teatre ha de tenir la seva pròpia identitat. Hi podrà haver un any amb una, dues o tres coproduccions, però l’èxit d’una bona relació és que cadascú, amb la seva autonomia i identitat, sàpiga que hi ha un bon company de viatge en qui es pot confiar.
V.O.: La programació respon a l’ADN de cada teatre, és el que ens fa diferents. I la coproducció ha de tenir un sentit. En el futur veurem exemples d’impuls conjunt de la creació del país. Aquí sí que val la pena col·laborar.
Com viu el Real el projecte del Liceu Mar havent avortat la fusió amb el Teatre de la Zarzuela? I.G.B.: Quants més teatres d’òpera hi hagi a Espanya, millor. Si es fa una bona programació contribuirà al creixement de l’òpera.
I el Liceu com viu que el Real ostenti el títol de ‘millor teatre del món’?
V.O.: Doncs feliços, sobretot perquè el Liceu ve d’una crisi important fa uns anys i estem enfocats al nostre exercici de ser millors que nosaltres mateixos cada any. Ser el millor un any és el reconeixement a la feina ben feta, però després ve l’any següent.
El Real té 63 milions d’euros de pressupostos, un 25% dels quals són públics, i del patrocini rep 15 milions. El Liceu disposa de 50 milions, 23 dels quals són públics i uns 7 són de patrocini... V.O.: El que mirem del Real, amb l’ànim d’aprendre’n, és la feina que fan amb el patrocini, els benefactors i l’Intenational Council. Tenen una estructura molt única a Europa.
Té a veure amb el fet de tenir a prop les grans empreses? La política?
I.G.B.: És una qüestió de professionalització de la gestió. Cal tenir equips que hi treballin, que hi dediquin temps. No té a veure amb la política, perquè no veig un grau de politització alt en les empreses amb què treballem, i si fos així hi hauria inflacions i deflacions de patrocinadors per donar suport a certs governs, i no és el cas.
Però és notable la presència de polítics a les estrenes del Real. I.G.B.: És més un element de relació entre ells mateixos que de compartir un espai polític.
Com veuen l’òpera d’aquí uns anys?
I.G.B.: Jo vull que sigui un element del consum cultural dels ciutadans, que es consumeixi amb la normalitat que es compra un llibre o es va al cinema.
V.O.: L’òpera del futur és possible que combini electrònica amb clàssica. Continuarà sent l’art total, però canviarà en funció de com evolucioni l’art, des de l’entorn immersiu, digital, electrònic, clàssic... fins a la combinació d’hologrames amb persones reals. ●
Un espectacle en viu és oxitocina per viure. Esclar que la cultura és la quarta vacuna”
Ningú a Madrid no mira a Barcelona, i nosaltres no hem de mirar a Madrid”
Coproduir amb el Real només té sentit si impulsem la creació del país de forma conjunta”