Art a l’N-234

L’N-234 no és una carretera. Uneix Burgos amb Sagunt en 482 quilòmetres i travessa exactament 60 municipis de sis províncies, però no és una carretera perquè per les carreteres hi circulen cotxes, i l’N-234 és una via, amb perdó, morta, o gairebé.

L’N-234 no és una carretera perquè és una tangent, i les tangents no van enlloc. Tothom s’hi surt, per les tangents.

L’N-234 és una ratlla al mapa, que neix a l’Espanya buida, travessa l’Espanya buida i desemboca al mar Mediterrani, o mor, perquè per desembocar hauria de portar caudal, i l’N-234 no porta cotxes, o gairebé. No porta cotxes perquè no toca Madrid, ni Barcelona, ni Saragossa, ni València, de manera que és una carretera obligatòria, però no imprescindible.

Ara també és una galeria d’art, possiblement la més grossa (o llarga) del món, perquè ocupa els seus 482 quilòmetres, almenys simbòlicament (o exageradament). L’N-234 és ara la Ruta 234, que emula la famosa Route 66 americana, però amb la xifra hispànica: sis artistes convocats per l’entitat sociocultural Pueblos en Arte l’han trufat linealment d’obres d’art, entre Burgos i Sagunt, a la tercera edició de Ruta 234, que avui acaba (llàstima). Els artistes són Darío Escriche, Darío Gil, Gigi Ei, Pelayo Cienfuegos, Isabel González i Lucía Bailón; els topònims que travessa la 234 (Gilet, Xèrica, Caminreal, Burbáguena, Torrelapaja...) donarien per a una altra columna o per filmar una pel·li de bandolers.

Després de dues parades (ahir i la setmana

Ruta 234 esquitxa d’art una carretera de l’Espanya buida entre Burgos i la Mediterrània

passada) a Villarquemado i Hontoria de la Cantera, la Ruta 234 acaba avui a Torralba de Ribota, perquè hi té la seva seu l’entitat organitzadora. El poble, amb 100 veïns (l’estiu no compta) és a prop de Calatayud (la Bílbilis romana, que tenia calçada fins a Sagunt), amb parada de l’AVE Barcelona-Madrid. És lluny però a prop.

A Torralba de Ribota es van instal·lar fa uns vuit anys la poeta i actriu Lucía Camón i la seva parella, el cineasta Alfonso Kuint. Al vell casalot familiar de Camón, de 600 m2, van somiar un projecte de tornada als avantpassats, però també de farcit o compensació o pomada de l’Espanya buida o buidada; toti que l’escriptor Sergio del Molino encara no havia publicat el seu fabulós La España vacía (Editorial Turner), el llibre que ens va revelar que hi havia dues Espanyes més: la plena i la buida. L’urbs i la tundra.

Lluny del neoruris o dels Thoreau de Quechua, Camón i la seva tropa han portat a aquesta fi del món residències per a creadors, festivals de cinema, dansa, circ, teatre, música (programen tecno a la fastuosa església mudèjar) (hi vull anar!), treballen per la visibilització de la dona rural, per les noves feminitats (i masculinitats) i, sobretot, tracten d’imbricar-se amb els qui no van marxar mai. Intenten que l’aprenentatge sigui mutu, i els veïns de sempre ensenyen els “nous” a fabricar sabons naturals, a enllaunar tomàquet o a extreure llavors als horts, i conformen altres límits al que entenem per cultura. O rescatant-los.

(Cultura: del llatí cultus, i derivat de colere; cura del camp o del bestiar).