La Vanguardia (Català-1ª edició)
El bon professor
Elena Ferrante explica el trauma que li va causar un professor que, als 13 anys, li va retreure la seva dedicació a escriure relats
“Com tens la barra, als tretze anys, de dir-me que no estàs estudiant perquè vols escriure relats?”
L’enigmàtica escriptora italiana Elena Ferrante –pseudònim que, segons alguns, encobreix la traductora Anita Raja– no es deixa veure en públic. El mes d’octubre, tot i això, l’autora de la saga Dues amigues va ser guardonada amb el premi Sunday Times a l’Excel·lència Literària, i va enviar un discurs d’agraïment, fins ara inèdit en català, que publiquem avui, coincidint amb el llançament del seu nou llibre, Als marges (La Campana/ Lumen), una recopilació d’escrits sobre la seva vocació literària, el plaer de llegir i el d’escriure, amanit amb petits detalls autobiogràfics.
Senyores i senyors:
En assabentar-me que se m’havia concedit aquest premi, vaig recordar una cosa que em va passar fa molts anys, en una època complicada de la meva adolescència. Un professor a qui apreciava molt i a qui atribuïa una gran autoritat, em va cridar a part un matí i, amb el to captivador de l’adult comprensiu, em va preguntar:
—Per què et comportes així, per què has deixat d’estudiar? Què vols fer amb la teva vida?
I només perquè m’apressava, vaig contestar:
—Vull escriure.
—Què vols escriure? —Relats.
Em va mirar d’una manera que se’m va quedar gravada per sempre, com si li hagués faltat el respecte:
—Relats? Com tens la cara, als tretze anys, de dir-me que no estàs estudiant perquè vols escriure relats? Explica-m’ho, com tens aquesta barra?
No li vaig explicar res, em vaig limitar a fer una cosa molt ximple: em vaig posar a plorar. Des d’aleshores, han passat diverses dècades. L’anècdota s’ha desdibuixat, no recordo gran cosa d’aquell home, i la veritat, ni tan sols les seves paraules exactes, a part de la certesa que va utilitzar justament aquella expressió: com tens aquesta barra. Era un bon professor, ens parlava de poesia amb una passió que m’atordia. Solia llegir versos d’amor i durant la lectura suava, potser per un excés de sentiment. Quan em vaig posar a plorar, es va desconcertar, va enterrar ràpidament el to de burleta indignació sota uns balbotejos conciliadors i després mai no va tornar a esmentar, ni tan sols per prendre’m el pèl, la confidència que jo li havia fet.
Em vaig quedar amb la meva ferida. Tenia tretze anys i per una quantitat considerable de motius que no cal enumerar aquí, jo estava realment entossudida a deixar els estudis i dedicar tot el meu temps a escriure. Esperava d’aquell professor elogis i consells encoratjadors; tot i això, em va tractar com si aquella ambició meva fos una culpa gravíssima. Vaig jurar que mai més no tornaria a escriure. Allò va ser per mi una humiliació, estava furiosa, desesperada i colèrica. Vaig amagar en algun racó del meu cervell la vergonya d’haver estat presumptuosa i la por de la reacció desmesurada d’un adult que semblava assenyat i estimable. Però no vaig aconseguir calmarme. Creia que havia exposat un propòsit encomiable; llavors per què ell, que estava exercint el seu paper de docent sensible, atent als seus alumnes, havia tingut aquell canvi tan desagradable?
L’any següent vaig començar el batxillerat i vaig esborrar de la meva ment aquell professor. I si l’episodi em tornava al cap pensava: semblava una bona persona, però no ho era. I si revivia el menyspreu amb què m’havia tractat, imitava per al meu interior la seva veu ridiculitzant i la seva basta manera d’expressar-se, tan impròpia d’un amant de la poesia. Com tens aquesta barra, m’havia dit, quina expressió més absurda: potser fa falta una cara determinada per dir que es vol escriure? Volia restar-hi importància i ho vaig aconseguir; m’havia arrabassat la meva vena gargotejadora. Vaig decidir que reprendria l’escriptura, però que no ho explicaria a ningú.
Tot i això, a vegades els petits esdeveniments de la nostra vida funcionen com a textos dels que, amb el pas del temps, se’n deriven significats imprevistos. Últimament, cada vegada que per algun motiu recordo aquell professor, em dedico a adornar-lo. Potser era un professor molt culte, amb una llarga i antiga ambició d’escriptor. O simplement, de tant en tant me l’imagino com algú que sap el que és l’excel·lència literària, coneix la infelicitat de qui ha descobert no estar a l’altura de la seva pròpia i finíssima passió, i quan veu que la nena que té davant està a punt d’arriscar precoçment la seva vida sencera, sense ser-ne gens conscient, se sent molest, s’omple de ràbia, pena, aprensió, afecte i gelosia; una barreja de sentiments enfrontats el condueix a una reacció instintiva i desorbitada. Li diu: vigila, nena ximpleta, la literatura és una cosa seriosa, sé de què parlo, deixa-ho córrer. Com si per apartar-la d’un perill hagués de fer servir massa força i li trenqués un braç i una cama.
En fi, de vegades penso que, mentre interpretava amb calma el seu paper de mestre disponible, aquell home va acabar ficat en un embolic d’aquests que avui sé reconèixer bastant bé. Em refereixo a aquests petits i grans moments de les nostres vides en què l’ordre que ens hem imposat entra en ebullició, i els retalls heterogenis dels quals estem fets, que mai realment no es troben connectats, col·lideixen i es parteixen en milers d’estelles diminutes, com les onades quan s’embranquen i escumegen, i per un minut, uns dies, o fins i tot uns anys, ens redueixen a aquesta cosa enredada, sempre desbordant, que en realitat som. Probablement, el meu professor em va atacar amb el seu desordre imprevist i en els pocs segons en què, davant els meus ulls, es va deformar. Recordo que em va dir: relats? Com tens la cara, als tretze anys, de dir-me que no estàs estudiant perquè vols escriure relats? Explica-m’ho, com tens aquesta barra? Em va fer mal i em va deformar a mi també.
Als meus tretze anys em vaig espantar, i en general la pèrdua sobtada, per uns instants, de l’antiga i aparent cohesió, l’aparició de la incoherència en mi i en els altres, continua espantant-me. Però després vaig créixer i vaig ser testimoni d’altres moments com aquells, i fins i tot d’altres que em van passar pel cap, fins a convertir-se en el meu aliment d’autora, fins al punt que, si he cregut que tinc algun motiu per escriure, els dec a ells. En definitiva, d’aquí em va arribar el realisme relliscós, erosionable de les meves històries, els personatges femenins insegurs dins de les cuirasses que s’han construït, la figura de la Lila, sobretot, i els seus desbordaments. De manera que avui, en certa manera, em diverteix creure que la manera en què aquell home va donar un cop dur als precocíssims somnis de glòria de la meva vena gargotejadora, i va provocar que s’avergonyís i es fiqués al seu cau, és també una estella gens irrellevant del que amb el temps m’ha portat a treure el cap i escriure.
«Un cop dur»; tampoc no voldria exagerar: es tracta d’una expressió digna d’una nova anàlisi. En definitiva, avui crec que més que agredir-me aquell home va intentar protegir-me d’una manera confusa i cruel, i que d’aquell episodi vaig aprendre més del que estic disposada a reconèixer. Sobretot estic bastant segura que amb el seu rampell va voler induir-me a la prudència. Amiga meva, mou-te amb peus de plom. Si de debò estimes la literatura, si és la raó de la teva vida, no pots ignorar que escriure és un joc d’atzar i que rares vegades es guanya. Pitjor encara: encara que et sembli que has guanyat, res no et garanteix que ho hagis fet de debò, ni l’èxit de la crítica, ni el del públic, ni la corona de llorers. Un poema, una novel·la, un relat són tirades de daus i, per més que tot el cos es concentri a llançar-los, per més que reuneixi amb diligència tota l’energia i tota la perícia literària acumulada a les biblioteques, el llançament ha d’anar acompanyat de la sort. Per això, res de supèrbia, nena, ves amb compte, no presumeixis de les teves capacitats. (...) Així doncs, prudència, petita descarada, prudència.
Ara crec que un ressò d’aquella invitació em devia arribar ja mentre em posava a plorar davant d’aquell tros d’home, a qui avui recordo sempre ben afaitat, i una mica calb. La humiliació va obrir una escletxa i després, malgrat les bravates de la joventut, vaig ser realment molt prudent. Per exemple, no vaig creure en la convenció que tenim una única cara i que aquesta cara sigui la nostra identitat. Som organismes variables i la cara no és el nostre component més estable. Per això m’he quedat amb les meves vint cares quotidianes, útils per viure plenament la meva vida. He anat exhibint-les en funció de les ocasions públiques o privades, i mentrestant he deixat rigorosament a part, sense fer ni tan sols una ganyota, a aquest jo meu que escriu, el jo femení que diàriament fa gimnàstica amb la paraula escrita i que, de tant en tant, es creu que ho estar fent-ho bé i després reconeix haver comès un error i es deprimeix i torna a intentar-ho. Temia potser que si li posava una cara a aquest superb gandul, no trigués a aparèixer algú que em formulés la mateixa pregunta menyspreadora del professor? Sí. M’aterria el fracàs i no volia que me'l retraguessin? Sí. Com a dona, em sentia constitucionalment incapaç d’aconseguir bons resultats, cosa que no vaig descartar mai del tot que pensés també el meu professor d’aleshores, quan es va adreçar a mi d’aquella manera indignada. Sí. Però sobretot va ser decisiva la idea que com menys em deixés influir per una imatge, per un paper, per l’escriptura com a professió i, per tant, com a presència, més llibertat tindria per intentarho i equivocar-me i tornar a intentar-ho i tornar a equivocarme, sense l’amenaça —el xantatge— de perdre (o vendre) la cara.
Avui, senyores i senyors, necessitem més que mai apartarnos de nosaltres mateixos, d’identitats artificioses i gastades, i sentir tot el pes, tota la responsabilitat d’escriure sobre l’altre, sobre éssers humans i no humans, sobre pedres i plantes, sobre el lleig i el bonic, sobre el que és bonic que és lleig i sobre el que és lleig que és bonic, traspassant fronteres, desagregant, agregant, inventant. L’única cara possible del jo que escriu —músculs, venes, nervis— és la molt material dels textos que la mà, amb el temps, ha anat embastant paraula rere paraula. Aquells textos són el que queden, el corpus d’una funció altament inestable: el jo que escriu avui hi és, demà no; avui té talent, demà l’ha perdut; avui li pugen els fums al cap, demà li baixen, o bé és un professor —el món— que els hi fa baixar. (...) ●
VERSIÓ COMPLETA: LAVANGUARDIA.COM