Abecedari diví

The Divine Comedy

Lloc i data: L’Auditori (10/III/2022)

Entrada nombrosa a la sala simfònica de l’Auditori per aplaudir Neil Hannon, fundador, líder i únic membre estable de The Divine Comedy. El nord-irlandès i els cinc músics que l’acompanyaven a l’escenari tornaven a Barcelona per oferir-nos, en el transcurs d’un concert dividit en dues parts, una mena de best of de la seva ja dilatada carrera, que supera les tres dècades de recorregut. El cicle Sit Back i el Festival Cruïlla van unir esforços per fer possible la convocatòria, acabada amb els millors resultats després de dues hores d’actuació.

Tot va començar amb Absent friends i un Neil Hannon elegantment vestit brindant pel retrobament, per saltar immediatament a la formidable perquè sí At the indie disco. Amb comptadíssimes excepcions en el seu tram final, el setlist de la compareixença estava articulat per ordre alfabètic de les cançons, una estratègia més que original, francament insòlita, i que també comportava algun risc. Al cap i a la fi, un repertori té el seu punt narratiu, amb els seus segments, nusos, desenllaç… i els elements que van conformant aquest recorregut depenen més de l’ADN de les composicions que no pas del seu títol. Tot i això, i qui sap si gràcies a alguna mena d’intervenció divina, la cosa es va anar acoblant sense grans alts-i-baixos ni temps morts.

Amb l’actitud irònica per bandera, però també amb una sensibilitat en matèria compositiva d’allò més superior, Hannon ens va alegrar la nit amb vint-i-dues joietes del seu cançoner, entre les quals el recent single The best mistakes. Després de passar per meravelles com Bad ambassador, el pop plusquamperfet d’Everybody knows (Except you) o els vímets rockers clàssics presents a How can you leave me on my own, va començar la segona part mostrant credencials de crooner amb l’espaterrant A lady of certain age, i va continuar enlluernant-nos els minuts següents amb detalls com, per esmentar-ne uns quants, el joc d’acordió i banjo que decorava Mother dear, les harmonies vocals de Norman and Norma, o la distingida presència i dramatisme un pèl paròdic que va caracteritzar Our mutual friend. Ja amb el personal dret i la claca desfermada, la tríada formada per Something for the weekend, National Express i Tonight we fly, va elevar el llistó a una cosa de no dir, en què cal afegir la rematada en els bisos To the rescue i la fantàstica Songs of love final. “Si el món no s’acaba ens veurem aviat”, va dir Hannon a manera de comiat. Ja hi pot comptar… si ens deixen, esclar. ●