La Vanguardia (Català-1ª edició)
El concert dels Beatles que no es va fer mai
El documental ‘Get Back’ ha revelat que els Beatles es van plantejar fer l’últim concert a la sala de New Brighton, on havien actuat en els seus inicis
Alguns fans de seixanta anys dels Beatles potser poden sentir-se avergonyits d’haver vist el documental Get Back dues vegades (fins a tres en el cas d’una amiga californiana del meu germà gran), dedicant catorze hores de les seves avançades vides a una tornada nostàlgica als anys seixanta. Però els queda un consol: els mateixos Beatles, a la tendra edat de 27 o 29 anys i al cim de la seva carrera musical, ja sentien enyorança pel passat.
Això es veu a la primera secció de la pel·lícula de Peter Jackson i és fàcilment identificable per als qui han recorregut els fantasmals parcs d’atraccions i botigues dels bastonets de caramel (rock) de New Brighton, la ciutat de platja davant de Liverpool a la vora del riu Mersey.
És un comentari de Paul McCartney –minut 96– durant una llarga i crispada discussió sobre el lloc en què el grup escenificarà el que pot ser el seu últim concert.
És el gener del 1969 i els diversos productors, promotors i distribuïdors que entren i surten de l’ombrívol estudi de cinema de Twickenham, als afores de Londres, sota la mirada cansada dels Fab Four, han proposat d’organitzar un megaesdeveniment per celebrar la primera actuació en directe dels Beatles des del 1966. La tensió, palpable entre els quatre, deixa entreveure que podria ser l’últim xou també.
La proposta més ambiciosa és la de muntar un espectacle en un amfiteatre romà a la localitat de Sàbrata, molt pròxima a Trípoli (Líbia). Aquesta ubicació sembla que té el suport tant de Lennon com de McCartney i, per descomptat, de Michael Lindsay-Hogg, entossudit a trobar un final espectacular per a la pel·lícula que dirigeix , Let it be. Es planteja llogar un vaixell transatlàntic per portar secretament els fans al concert. Lennon –és difícil saber si amb sarcasme o amb entusiasme– s’imagina l’impacte de “tocar just quan el sol s’aixeca sobre la Mediterrània”.
Però George Harrison rebutja la idea taxativament. “Serà un trasbalsament i serà molt car”, diu. En aquell moment, els Beatles tornen a l’altre ex
trem de la seva polaritzada identitat de nois de Liverpool convertits en líders d’una revolució contracultural planetària.
“I si anéssim molt cap enrere i anunciéssim un concert tipus: ‘Veniu a un ball al Tower Ballroom?’”, diu Paul Mc Cartney . “I, de manera incidental, NOSALTRES seríem el grup”. Es refereix, amb tota seguretat, al Tower Ballroom de New Brighton, una sala de ball en el decadent resort de platja on els Beatles havien actuat vint-i-set vegades entre els anys 1961 i el 1963, abans d’arribar a la fama i desplaçar-se cap a Londres. Lindsay-Hogg respon: “Però si ja no sou un grup de ball local!”.
El Tower Ballroom de New Brighton era un local emblemàtic, una sala de ball construïda sota una rèplica de la torre Eiffel el 1900, que aleshores era l’edifici més alt del Regne Unit. La torre va ser desmantellada els anys vint, però hi quedar la sala. A començaments dels anys seixanta es va convertir en el local més important del nord-oest per a la nova moguda del rock and roll i l’estil anomenat merseybeat.
Els Beatles hi van actuar per primera vegada el novembre del 1961 davant 4.000 fans del rock and roll. El productor Brian Epstein era el responsable de la imatge de vint-i-un botó, però chic, dels nois-escarbat que conqueriria el planeta, i va descartar per a això les jaquetes de cuir i els pentinats rockabilly dels primers concerts al Tower Ballroom. Va ser ell qui va organitzar l’últim concert a la sala de New Brighton el juny del 1963, abans de la sortida del grup cap a Hamburg.
No queda clar si McCartney proposava de tornar físicament a New Brighton o si volia basar el concert temàticament –a l’estil del disc Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band– en la nostàlgia per aquella Tower Ballroom. Però el comentari reproduït a Get Back és un altre indici de l’enyorança que els Beatles ja sentien per aquells anys a Liverpool, igual que les cares d’alegria que posen quan –en el compte enrere per al nou disc– desenterren algunes velles cançons inèdites d’aquells anys per si poguessin servir.
El que sorprèn, seixanta anys després, és que New Brighton no ha rendibilitzat gaire el seu vincle amb els començaments dels Beatles ni amb la fantasia de Paul McCartney el 1969 d’acabar on van començar.
Al costat d’una placa blava de patrimoni nacional, que recorda les 27 actuacions al Tower Ballroom, hi trobem tres fotos en blanc i negre i groguenques dels Beatles a New Brighton, que són l’únic record dels primers concerts. En una, Little Richard somriu envoltat dels quatre Beatles. Òbviament, ell va ser la veritable estrella d’aquella trobada de l’octubre del 1962.
Al trist fort de Perch Rock, amb l’aigua grisa del riu Mersey darrere, una col·lecció d’altres fotos velles, així com una maleta feta malbé de George Harrison van ser subhastades per recaptar fons en anys d’austeritat imposada des de Londres.
Pocs presumeixen que New Brighton podia haver estat l’escenari de l’últim concert dels Beatles. “És possible que en Paul estigués parlant del Tower Ballroom a Blackpool; no se sap” , va dir un veí que venia del carrer Mason com si volgués prevenir una allau de turisme de beatlemania. Darrere, un mural retro que anuncia: “The Tower Ballroom, amb els deu grups de rock britànic més sensacionals, incloent-hi The Beatles”.
Quan va fer la seva proposta, McCartney difícilment es podria haver imaginat que només tres mesos després, l’abril del 1969, el Tower Ballroom seria destruït en un incendi. Avui dia, és un parc amb gespa on la gent hi passeja els gossos. Es poden veure concerts al teatre limítrof conegut com el Floral Pavilion, però són gairebé tots de grups de tribut.
Tal com es veu clarament a Get Back, al final es va optar per la solució salomònica de fer l’últim concert a la teulada de la seu de la companyia discogràfica Apple a Savile Row, al centre de Londres, immortalitzada en la pel·lícula Let it be de Lindsay-Hogg i ara material que ha alimentat l’últim lliurament del documental de Jackson. ●
El Tower Ballroom va ser un local emblemàtic del pop i el rock britànic i sorprèn que no es reivindiqui