La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les armes nuclears de la guerra econòmica
Els EUA continuen sent el poder principal de l’economia mundial, especialment gràcies a l’hegemonia financera del dòlar. I l’estan fent servir com una arma nuclear en la confrontació amb Rússia després de la invasió d’Ucraïna
La invasió d’Ucraïna per Rússia ha servit per posar de manifest que les relacions econòmiques internacionals estan en gran manera determinades per les polítiques. Aquestes últimes determinen com funciona el sistema financer internacional, sobre la qual reposa el conjunt de les relacions econòmiques entre els diferents països. És el que assegura la liquiditat mundial, que permet els intercanvis i l’accelerada vida de la banca mundial. I aquest ordre financer pivota entorn del dòlar dels EUA, tot i el declivi relatiu de la gran superpotència. És l’eix determinant de la geoeconomia, la lluita dels estats pel control de diners i recursos.
El bitllet verd, moneda de reserva mundial, és al servei de la política exterior de l’únic país amb capacitat de posar-lo en circulació, de les seves regles sobre el comerç internacional i, sens dubte, de les seves prioritats en termes de seguretat nacional. La resta dels estats, empreses i individus que la fan servir són sempre, doncs, en condicions d’usuaris subordinats.
La decisió de Joe Biden, el president dels EUA, d’excloure el ruble del circuit del dòlar ha suposat el cop més dur per a la Rússia de Vladímir Putin de tots els que s’han aplicat fins ara. Pendents, esclar, del desenllaç al front militar, que tampoc no li va gaire bé al tsar renascut que habita al Kremlin. És una de les armes nuclears econòmiques que ha fet servir. A l’arsenal que Washington controla pràcticament en solitari només n’hi queden unes quantes més.
Rússia es precipita cap a l’autarquia econòmica. Amb només l’excepció de les vendes de gas i petroli a Europa, que li permeten continuar ingressant dòlars amb què pagar les imprescindibles importacions de la Xina, úniques rellevants que pot mantenir des de l’entrada en vigor de les sancions internacionals. Això sí, pagant Pequín en euros. S’entén l’interès de Biden per tancar la pinça monetària amb el tancament de l’aixeta europea, sobretot alemany.
Però el canceller de Berlín, Olaf Scholz, es resisteix, per càlculs de política interior, per garantir el subministrament de llars i empreses i combatre la inflació i el malestar social que genera. Però, també, perquè aquest forrellat encara implicaria una dependència més gran del gegant americà. Després de tallar aquest últim llaç amb Rússia, el camí del rearmament total, gastant al basar de Washington milers de milions de dòlars, serà la sortida. Una part més, molt pesada i perillosa, de la factura que deixarà per a la humanitat la guerra d’Ucraïna, a més dels morts i la inflació.
L’èxode de les grans companyies internacionals que tanquen les portes a Moscou, propagandisme al marge, és una constatació d’aquesta realitat. La majoria importen els seus productes i moltes de les matèries primeres que fan servir, pagant-los en dòlars i els venen, cobrant en rubles, inservibles, menyspreats pels mercats, i els mateixos ciutadans russos després de les sancions i la dramàtica devaluació. Ruïnós negoci, posar dòlars (d’altra banda, impossibles d’obtenir als bancs russos) per rebre rubles.
Ni tan sols la complicitat de la Xina pot compensar els devastadors efectes econòmics d’aquest estranyament del sistema nerviós del comerç mundial. Efectivament, Xi Jinping és conscient que l’estabilitat de la segona economia del món depèn de la seva capacitat de continuar fent servir el dòlar per comprar i vendre productes amb la resta del món. I que les seves grans entitats bancàries formin part del circuit. El Govern de Pequín, practicant d’una “neutralitat prorussa”, manté el comerç de matèries primeres, minerals, productes agrícoles i petrolífers, amb Moscou, però ha deixat fora del procés les seves grans entitats financeres. Intenta mantenir l’aliança amb el seu veí, però exposant el mínim possible la seva economia a les sancions que està aplicant el bloc occidental.
La segona gran arma nuclear de la guerra econòmica és el domini de l’arquitectura institucional de l’economia mundial. Aquesta dels organismes multilaterals que regulen els criteris que regeixen els intercanvis financers, de les mercaderies i dels serveis. Un espès entramat d’institucions, en molts casos amb funcions poc excitants, i per això solen atraure molt poc l’atenció de l’opinió pública, però que són essencials per a la fluïdesa dels negocis i les relacions econòmiques entre estats i empreses.
Algunes són molt conegudes, com el Fons Monetari Internacional o l’Organització Mundial de Comerç (OMC). La primera és el guardià de les vinculacions entre els estats i el sistema financer mundial, que es complementa amb altres, com ara el BIS, el Banc Internacional de Pagaments de Basilea. La segona, la reguladora del comerç global. Per a la Xina, l’entrada a l’OMC, el 2001, va suposar un creixement exponencial de les seves exportacions i va obrir pas a la seva fase de més creixement econòmic. Però n’hi ha moltes més, sempre importants per modelar les regles de l’economia globalitzada. En la majoria, els EUA són el principal poder, bé per gaudir d’un vot qualificat dominant als seus òrgans de govern, com en el cas de l’FMI, com per la seva força política o econòmica.
Biden ja ha avançat que vol expulsar Rússia de l’OMC, cosa que significa que perdrà la possibilitat de gaudir de l’accés a molts mercats mundials en igualtat de condicions amb la majoria de països que participen en l’organisme. Els efectes d’aquesta guerra nuclear econòmica seran devastadores, per a tothom, tot i que no és segur que tot això sigui suficient per doblegar l’os rus ni per assegurar un món millor per a la resta. ●
La geoeconomia mundial pivota entorn del dòlar: ara, l’arma definitiva de Biden contra Putin
L’única porta que li queda a Rússia és la Xina, per a la qual depèn dels euros del gas i el petroli
ACO Iberia, empresa es● pecialitzada en sistemes de drenatge, canalització i gestió d’aigües pluvials amb seu a Maçanet de la Selva, ha completat l’adquisició del 100% de Remosa, companyia que opera en el tractament, la depuració i la regeneració d’aigües residuals, situada a Súria (Bages). Aco Iberia disposa d’una plantilla de 5.000 persones i va facturar 1.000 milions el 2021.