La Vanguardia (Català-1ª edició)
Caruso, la primera celebritat
Nàpols reconstrueix en una exposició el mite del millor tenor de tots els temps
Als retrats d'Enrico Caruso vestit amb les disfresses de les seves actuacions en les disset temporades en què va actuar a l'Òpera Metropolitana de Nova York, el tenor italià no només hi posava amb el semblant seriós, sinó que es divertia jugant amb el fotògraf. Va aparèixer com a personatge a la tira còmica del llavors popular George McCannus i fins i tot va publicar les seves pròpies caricatures en diversos diaris.
“Va ser la primera celebrity de la història. No és que fos famós: era més que famós”, explica la historiadora del cinema Giuliana Muscio, comissària d'una exposició al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols (MANN) organitzada pel centenari de la mort de l'artista, que es va celebrar l'any passat. Es tracta d'“Enrico Caruso, de Nàpols a Nova York”, una col·lecció de 250 fotografies, en gran part desconegudes per al públic, per reconstruir la figura del considerat millor tenor de tots els temps.
El record de Nàpols pretén superar el clixé del fill d'un camperol italià que, amb una maleta a la mà, es va traslladar als EUA per triomfar gràcies al do d'una veu prodigiosa. En lloc d'això, insisteix en el mite de la capacitat del cantant que, fent una gran atenció als mitjans de comunicació i al treball de la seva veu, es va convertir en una llegenda i en un emblema de la ciutat al món.
Caruso va néixer el 1873 en una família modesta de Nàpols, amb sis germans. Va ser educat per la seva pròpia mare i aviat es va posar a treballar del que sorgís. Va començar a cantar al cor de la seva parròquia, des d'on va aconseguir, sense grans coneixements tècnics, debutar al Teatre Nou de Nàpols el 1895. Però –en part gràcies als ensenyaments de la seva primera dona, la soprano Ada Giachetti– va conquerir les capitals europees amb èxits com La Bohème, de Puccini, i va fer el salt als EUA. Va prometre no tornar a cantar a Nàpols després de fracassar amb L’elisir d’amore, de Donizetti, el 1901, i ho va complir, malgrat morir a la seva ciutat natal quan tenia només 48 anys.
Va ser el primer cantant que va gravar un disc, però també un pioner en la comunicació de masses. Va arribar a Nova York quan la Gran Poma era encara la meca del cinema, abans de Hollywood. Va ser l'home més fotografiat del seu temps, i també un dels primers a ser retratat amb la seva família per a la premsa, curiosa per la vida d'aquell immigrant que encarnava el somni americà en una època que cinc milions d'italians havien viatjat al Nou Món a la recerca d'una vida millor. “Va ser l'onada migratòria nacional més gran de la història –assenyala Muscio–. I els meridionals eren diferenciats dels italians del nord, que eren considerats blancs, mentre que els meridionals estaven classificats com de sang africana. En aquest context, Caruso no només estava orgullós de ser napolità, sinó que ho demostrava triant cantar cançons napolitanes, i no només les àries italianes de moda”.
L'exposició, més enllà de recordar els èxits de l'artista, també n'explica el costat més secret. Per exemple, ensenya per primera vegada unes aquarel·les –amb imatges cedides per la seva família– que pintava ell mateix. Muscio també ha reconstruït les fotografies i la trama d'una pel·lícula del 1919 avui desapareguda, The splendid romance, la història d'un príncep italià que renuncia al títol per una dona que l'abandona perquè només volia la seva fortuna, però ell s'acaba convertint en un artista d'èxit als EUA. Una cosa semblant li va passar al mateix Caruso, que després de perdre Giachetti es va casar amb la jove Dorothy Benjamin, filla d'una família aristòcrata dels Estats Units que va ser desheretada per haver triat un home molt més gran que ella i d'orígens humils.
El gran Caruso va tenir les seves ombres. Nàpols no s'oblida del primer #MeToo de l'òpera, abans de Plácido Domingo. Una dona va denunciar el tenor per haver-la magrejat davant la gàbia dels micos al zoològic de Central Park. La premsa el va batejar com “l'escàndol dels micos”, i Caruso va ser condemnat –tot i que només va pagar una multa de 10 dòlars–, però va acabar sent perdonat per l'opinió pública.
“Van aprofitar per atacar-lo per ser italià, amb arguments racistes”, indica Muscio, que suggereix que l'acusació podria haver estat un muntatge d'un empresari gelós. ●
La mostra no s’oblida de l’“escàndol dels micos”, el primer #MeToo de l’òpera, pel qual va ser condemnat