Les mascotes i Ucraïna

El millor i el pitjor de l’ésser humà solen aparèixer junts, com si per una banda volguessin oferir-nos esperança, mentre per l’altra ens recorden allò que som capaços de fer i de fer-nos. La imatge mostra una dona jove carregant una motxilla i el seu gos mentre fuig cap a la frontera polonesa. És un gos gros, vell, esgotat després de disset quilòmetres, la dona també ho està, però malgrat tot continua amb l’animal a sobre. En una altra fotografia un home transporta un gos que tampoc no és petit mentre travessen un pas estret i improvisat sobre una riera. Una tercera, dos nens amb els seus gats a les cistelles de transport esperen un tren a l’estació d’Odessa. No els abandonen.

Les imatges de la guerra són sempre dolorosament iguals, canvia l’antiguitat dels edificis i la capacitat de les armes per matar, però els rostres de la tragèdia romanen, les mirades perdudes, les bosses amb l’imprescindible, la sang. Aquesta

Amb la humanitat intacta malgrat la tragèdia, cuiden els seus animals

vegada, però, apareix un element nou: amb la humanitat intacta, les víctimes de la guerra a Ucraïna agafen el camí de l’exili o del refugi amb les seves mascotes a sobre. Acceptarem mascotes com a nom per entendre’ns, però són molt més que això, ho sabem i no hi insistirem més, com tampoc a respondre als qui, com sempre en aquests casos, ens diran que abans són les persones, que sembla mentida que ens ocupem de gossos i gats i... bé, de nou ja ho sabem, i també sabem que generalment els qui es queixen que es faci massa atenció a unes víctimes o col·lectius, o animals no humans en suposat detriment d’altres, són els que mai no fan res per ningú.

Vaig créixer envoltada de gats i amb un gos com a company d’aventures, i crec que els nens i després els adults es divideixen en dos, els que han tingut la sort de compartir la vida amb animals no humans i aquells que no han pogut sentir el que és córrer pel camp amb el teu amic trotant darrere teu. Aquests dies he pensat molt què faria si de sobte algú envaís el meu país i em bombardegés; vaig anar directa a comprovar si les cistelles de transport encara estan en bon ús, perquè tinc una cosa clara: els meus dos gats són també la meva família, jo no me’n vaig sense ells. Els ucraïnesos ens continuen donant lliçons. ●