La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’art d’enganyar els ulls
El Museu Thyssen dedica una gran mostra a l’ingenu i filosòfic art del ‘trompe-l’oeil’
Grècia. Segle V a.C. Un concurs. Dos grans pintors s’enfronten. Volen comprovar qui és el més gran. I això vol dir qui imita millor la realitat. Són Zeuxis i Parrasi. El primer que presenta la seva obra és Zeuxis. La descobreix. Un raïm tan lluent i realista que les aus hi van a picotejar-ne els grans. Arriba el torn de Parrasi. Li demana a Zeuxis que decorri ell mateix la cortina que cobreix el quadre. Ho intenta i... la cortina està pintada. La cortina hiperrealista és el quadre. Guanya Parrasi. L’anècdota l’explica Plini el Vell a la seva Història natural i és un exemple immillorable del que en història de l’art s’ha anomenat trompe-l’oeil, el que enganya l’ull, el que equivoca la vista. La trampa o il·lusió amb què s’enganya algú fent-li veure el que no és. I a aquest art, que va des de l’antiga Grècia a l’apogeu del barroc i que arriba als grans murals urbans actuals li dedica fins al 22 de maig el Museu Thyssen una mostra amb 105 obres: Hiperreal. L’art del ‘trompe-l’oeil’, comissariada per Mar Borobia.
Una mostra en què hi ha prodigiosos bodegons amb apetitosos carrassos en què cada gra té un grau diferent de maduració i hiperrealistes peces de caça que, escampades sense la tensió muscular de la vida, confereixen tres dimensions al quadre. Hi ha també pintures que semblen escultures i fins i tot personatges que escapen del quadre en què estan pintats agafant-se al marc i posant el peu a la seva base com si es tractés d’una finestra, com el jove que pinta Pere Borrell a Fugint de la crítica.
Hi ha teles amb polsosos llibres que passarien per prestatgeries reals, animals amuntegats per Arcimboldo per compondre una de les seves populars cares, braços amb pinzells que pinten el mateix quadre de Dalí en què estan dibuixats i vermelloses xarxes de pesca amuntegades, les cel·les de les quals creen una impressionant topografia obra de Gerardo Pita. I hi ha una infinitat de finestres –una d’Antonio López inclosa–, cortines, marcs dins dels marcs i vitrines. I de vegades s’ajunten tots en quadres prodigiosos com L’aparador del venedor d’estampes de Walter Goodman, en què apareixen moltes cartes de visita amb les cares de personatges com Fortuny o Millais penjades de banda a banda d’un aparador en què hi ha fotografies, joies, gerros i gravats de pintures en una escena en què el venedor, al fons, col·loca una estatueta de cupido en una vitrina al centre de la qual una lupa reflexa l’inexistent vidre que tindria l’aparador a través del qual mirem l’escena.
El director del Museu Thyssen, Guillermo Solana, assenyala que el del trompe-l’oeil és “un món gairebé sempre de petites coses que apareixen en un desordre caòtic a primera vista, descol·locades sobre una taula, en una paret, una prestatgeria, però així que comencem a mirar-les detectem un ordre més profund que té a veure amb les afinitats entre aquestes coses, sigui un opulent esmorzar holandès amb crancs, ostres, vi i cervesa, una prestatgeria amb vells llibres o un guardacartes amb molts papers com si haguéssim buidat un calaix. En ells hi ha una sensació de caos, però és un caosmos, segons la paraula de Deleuze, barreja de caos i ordre, hi ha un ordre al món que aquestes coses evoquen”. I adverteix que “el trompe-l’oeil ha tingut la reputació d’art per a nens o per a beneits, sobretot a partir del segle XIX, quan les pretensions crítiques i filosòfiques dels artistes augmentaven. Un gènere per a gent ingènua. Això està en realitat ja en Plini el Vell i no té res de vergonyós, tots ens commovem amb aquesta fascinació del que sembla real, sigui el ganivet que sobresurt, la mà que surt o el colze que és a l’ampit de la finestra. Però al trompe- l’oeil hi ha alguna cosa més, com mostra la cortina de Parrasi. El trompe-l’oeil pot funcionar com una il·lusió per a tothom, però pot ser el gènere més filosòfic, més reflexiu, perquè reflexiona sobre la ficcionalitat de la pintura, sobre els límits que separen la representació i la realitat”.
En aquest sentit recorda que “al barroc el trompe-l’oeil tenia al darrere una dimensió de pensament impressionant: tot el que hi veiem és fals, fugaç, aparença, i la saviesa consisteix en el desengany, adonar-se que tot són ficcions. Al final es troba l’al·legoria de la vanitat: a la vida tot passa, totes les coses són vanes i passatgeres i hem de mirar més enllà, a la transcendència. En gairebé tots els trompe- l’oeils hi ha coses trencades, esgarrapades, raspades, cobertes de pols, envellides, perquè la pintura ens parla de la caducitat de tot el material”. ●
“Al barroc el ‘trompe-l’oeil’ apunta que tot el que veiem és fals, fugaç, ficcions, i cal mirar més enllà”