La Vanguardia (Català-1ª edició)
El disputat vot del senyor malestar
Quan Kichi, l’alcalde de Cadis, va mirar d’explicar les barricades en la vaga del metall del novembre, ho va dir així: “Hem hagut de calar foc perquè a Madrid ens facin cas”. És un costum dels conflictes, laborals o no, que tenen lloc en aquest país: si es fan sense violència, amb prou feines es publiquen. Les televisions necessiten foc, fumarada, carreres dels guàrdies, vidres trencats i pilotes de goma. L’explicació de Kichi va ser escandalosa, però és certa. Ho saben molt bé els autònoms del transport: van passar tres dies de vaga i els mitjans es van limitar a anotar el baix seguiment. Va caldre començar a punxar rodes i avariar prop de dos mil camions. A efectes de coneixement públic, la violència (extrema i impune en molts casos) va ser més efectiva que no pas les fotos de lineals buits als supermercats.
És, en tot cas, el primer indici de la primavera escalfada pels preus dels carburants i les matèries primeres. En vindran d’altres a partir de demà: la protesta dels sindicats estatals, fins ara reticents a fer res contra el seu govern; la nova invasió de Madrid per una pagesia que també es mobilitza pel recurs que treballen “a pèrdues”, expressió de moda, o la protesta més temuda, que és la de
Vox, i que Gabriel Rufián anuncia com a molt freqüentada. Dic que és la més temuda perquè el que hi ha en joc en aquests moments a Espanya és la capitalització del vot de l’emprenyament, i hi ha prou indicis per sospitar que la beneficiada serà l’extrema dreta. Vox podria ser el nou partit dels indignats. Ja creix en tots els sondejos, i segons José Félix Tezanos compta amb un vot ocult que fins ara els sociòlegs no havien sabut detectar.
Així doncs, la mobilització social d’aquests dies podria ser l’huracà provocat per una papallona a centenars de quilòmetres. Políticament, el sector d’Unides Podem al Govern central està més a prop dels que protesten que no pas dels que han de garantir la seguretat.
El pacte que el president Sánchez proposa al PP per evitar el bloqueig econòmic del país s’uneix a l’augment de la despesa militar i fa que les senyores Belarra i Montero (Irene) comencin a detectar el fantasma de dretanització de Sánchez. I una entesa amb el “nou PP” d’Alberto Núñez Feijóo en les polítiques militar i econòmica per a elles seria poca cosa menys que trair el pacte de coalició. El Consell de Ministres no quedarà dinamitat, però patirà una altra crisi de convivència. El miracle comença a ser per què aguanta tantes escomeses.
I què passa amb Feijóo si efectivament Vox es queda amb el vot de l’emprenyament? Possiblement res greu: el vot conservador emprenyat ja el té i, si és de la classe obrera, el trauria a l’esquerra. D’aquí ve la inquietud de Gabriel Rufián. Seria pitjor una maniobra de llarg abast basada en la interpretació del vot ocult detectat ara per Tezanos: faria que Vox donés el sorpasso demoscòpic, avançament propagandístic molt eficaç del sorpasso electoral. I això, pensant en la pròxima campanya i sabent els trucs de la Moncloa, és molt temptador.
RETALLS
Malestar El que passarà aquests dies al carrer no és pròpiament malestar. És por de la supervivència. I, vista la creació d’ocupació que anuncia Escrivá, deu ser d’allò més artificial: o l’ocupació o la situació social.
Pacte/1 La part dolenta de l’acord de govern a Castella i Lleó no és que s’hagi aconseguit, sinó el volum: Vox no va cedir ni un mil·límetre en les exigències. El PP es va rendir. Aquesta va ser la seva gran debilitat.
Pacte/2 La necessitat més gran d’Espanya és el pacte de rendes. Per això Felipe González demana que sigui com els pactes de la Moncloa. Gran idea, però impossible. Faria falta la grandesa dels polítics de llavors.
Presses Quan Endesa ha de reobrir la central tèrmica d’As Pontes, es percep com va improvisar en matèria energètica i s’entén com altres països encara opten per mantenir l’energia nuclear i el carbó.
Estat La crisi actual té una víctima ideològica: el liberalisme. Sense estats sòlids, capaços de corregir els excessos dels mercats, el desastre econòmic seria inevitable. Només falta un detall: que ho aconsegueixin de debò.
Vitòria Lliçó de modèstia per al lehendakari Urkullu: aquest cronista va anar a Vitòria. Va demanar al taxista que el portés per davant d’Ajuria Enea. El taxista el va mirar sorprès: “Que estrany: aquí tots els forasters demanen que els ensenyem la casa d’Urdangarin”.