Punt de suport

Tres mil manifestants poden tombar en unes hores la direcció del Partit Popular perquè la seva veu troba un fulcre en el descontentament intern de l’organització i en la por de l’ensulsiada dels barons. Una multitud separatista al carrer durant un lustre, en canvi, és incapaç d’aconseguir un referèndum. Així es resumeix el fracàs del procés: la palanca independentista no ha trobat cap punt on recolzar-se per doblegar la voluntat dels successius governs d’Espanya.

Després d’anys de sil·logismes propagandístics, per fi l’independentista mitjà ha comprès que sense aquest punt tot esforç és va. Després d’una dècada d’il·lusionisme i dos anys de pandèmia –que han perjudicat l’associacionisme–, ho ha assumit de manera inconscient i descarnada. Tant que, sent el moviment polític amb més capacitat de mobilització de l’Europa contemporània, ha deixat dormir els xats davant la tragèdia ucraïnesa. Més esgotat que un soldat de Napoleó, ha entès que el clam antibèl·lic de carrer no pot parar la set de guerra d’un tirà.

Mentre les bases miren lívides els noticiaris, part de la direcció independentista segueix veient un fulcre en la repetició de l’1-O. Una altra part, cada vegada més gran i més repartida entre ERC i Junts, entén que ha de buscar punts de suport tangibles per moure alguna cosa, i ja mira de reüll les seves pròpies teoritzacions –on l’èxit sempre està assegurat, però amb què no aconsegueix mai el triomf–.

El missatge de fons de la conferència nacional d’Esquerra va en aquesta direcció: paciència. El viatge a BadenWürttemberg del president de la Generalitat i la seva aposta pel gasoducte MidCat també. Fi de l’aventura. Fins als anys trenta qualsevol cavaller amb un halo de misteri i una certa fatxa podia presentar-se a una cancelleria i parlar en nom d’un país o un moviment nacional. Només cal recordar les aventures del lituà Juozas Gabrys a la Primera Guerra Mundial o les del mateix Francesc Macià als vint. Avui no.

Avui el punt de suport és en un altre lloc. El dibuixava Josep Vicent Boira dissabte en aquestes pàgines –corredor mediterrani cap a Lió, projecte gasístic d’abast peninsular, connexions energètiques, pla estratègic portuari…–. El gasoducte és una “qüestió estratègica”, ha definit Pere Aragonès. Catalunya i l’Estat federat alemany volen plantejar el projecte a la UE per obrir-lo a tots els estats interessats.

Retorn a la idea dels motors d’Europa, a l’Europa de les regions des de l’in

L’independentista mitjà ha comprès que sense un fulcre tot esforç és va

dependentisme. Per abjurar de l’horitzó final? No. Havent pres consciència que sense fulcre és impossible aconseguir res. Som aquí. El següent serà calibrar què es pot moure i fins on és plausible arribar amb els recursos disponibles per aprofitar que ara el sud guanya centralitat.