El caputxino de Kíiv

La vida és allò que comença després del primer cafè del matí. Segurament per aquesta raó, la periodista Yevgenia Belorusets va escriure, al Diari de guerra que publica en aquestes pàgines, que el dia que aconsegueix una tassa de cafè a Kíiv se sent feliç, com si hagués rebut un regal del cel. A la capital d’Ucraïna és difícil trobar una cafeteria oberta després d’un mes de guerra, però de sobte va decidir tornar al carrer on va viure durant uns quants anys i va percebre unes llums que brillaven des d’una agradable cafeteria que, com gairebé totes les de la ciutat, havia estat tancada des de l’inici de la invasió russa. L’establiment estava obert perquè un empleat que havia deixat la seva feina abans dels combats es va oferir a tornar i a treballar tot sol. Era el seu aniversari i va voler celebrar-ho obrint les portes de la cafeteria. La Yevgenia explica que hi va entrar i va demanar un caputxino, “una beguda que continuo intentant trobar des que la guerra va començar i, si ho aconsegueixo, en gaudeixo de manera diferent cada vegada”.

La felicitat pot ser un cafè amb llet, o aquesta versió sofisticada que coneixem com a caputxino pel color de l’hàbit dels frares, en una metròpolis assetjada com Kíiv, on les alarmes paralitzen de sobte l’activitat i on el toc de queda la converteix en una ciutat fantasma. Possiblement, la vida és com una tassa de cafè que no només depèn de com es prepara, sinó també de com es pren. Aquest primer cafè –o caputxino– té alguna cosa de reconciliació amb l’existència, fins i tot quan se sent a la llunyania el terrabastall esmorteït dels obusos. Aixecar la tassa fumejant per portar-la delicadament fins als llavis resulta un moment de pau, fins i tot enmig d’una guerra ferotge, miserable i despietada. Un instant per recuperar la fe en l’ésser humà.

Els pessimistes creuen que el cafè produeix insomni, mentre que els optimistes pensen que ens permet somiar desperts. El somni de l’Aleksei en obrir la cafeteria i el de la Yevgenia en aconseguir el seu caputxino és la metàfora de la felicitat que produeixen les petites coses. Fins i tot quan s’ha perdut gairebé tot menys l’esperança. ●

La vida és allò que comença després del primer cafè del matí