No hi ha terra ferma

La crisi econòmica, la nova i la vella política, l’abdicació del rei, la crispació, el procés, la corrupció, la pandèmia, Filomena, el volcà de La Palma i la guerra a Ucraïna. No hi ha terra ferma i tot muda i canvia i enfosqueix tota esperança. Ja són massa anys d’incertesa i resignació, però així estem i seguim, ara amb l’espant, però també amb la malaltissa i malsana curiositat que ens provoca la successió d’imatges que arriben d’Ucraïna. La guerra a les vostres butxaques, a les vostres pantalles…

Millor ens en anem a l’Anglaterra del segle XI amb la imaginació. Any 1066, el mateix de la batalla de Hastings, que suposa la invasió normanda i la victòria de Guillem el Conqueridor. És l’any de la fi de l’Anglaterra saxona, però el cas és que, setmanes abans de Hastings, un altre combat té lloc en territori anglès, la batalla de Stamford Bridge, on s’enfronten Harald III de Noruega, que pretén el tron d’Anglaterra, i Harold Godwinson, Harold II d’Anglaterra, comte de Wessex.

Harald Hardrada i els seus vikings venen de derrotar els anglesos en una sèrie de lluites que els permeten somiar ja amb el domini d’una terra estable i fèrtil on establir-se. Fins i tot un germà del comte de Wessex se’ls ha unit juntament amb alguns senyors de poc rang. En la disputa dinàstica arran de la mort d’Eduard el Confessor també hi ha les ambicions personals i els desitjos de, per descomptat, tenir més terres i millors. Terra ferma on consolidar el poder i la relativa riquesa.

Harold sap que el noruec Harald vol terra, així que proclama en veu alta, abans de la batalla: “Li donaré sis peus de terra anglesa i, ja que és tan alt, un més”. Jorge Luis Borges recrea l’episodi en un relat i, per descomptat, s’inscriu en una tradició que trobem en altres cultures, de les sagues islandeses i els mites nòrdics a la Grècia clàssica: l’invasor vol terra i aconseguirà prou terra per a la seva tomba.

Harald era un homenot que feia, potser, més de dos metres i era també un guerrer temible i terrible, encara que no tant com el berserker, que, només amb la seva destral víkinga, va defensar un pont i va matar vuitanta saxons dels més cepats i valents fins que un de més murri va travessar el riu deixant-se portar en un tronc d’arbre i es va carregar el berserker a traïció i per l’esquena.

Harald el viking va morir amb la batalla ja perduda per a la seva gent. Una fletxa el va ferir al coll i, quan li van preguntar com estava, va dir que la fletxa era petita, però que estava fent la seva feina. Les ferides no gaire aparatoses també acaben per dessagnar-te, per molt gros que siguis.

Wessex havia triomfat, però havia patit baixes nombroses. I la marxa fins a Hastings, quan va saber de l’arribada de Guillem el normand, va debilitar encara més el seu exèrcit, així que la victòria de Stamford Bridge va ser el pròleg de la seva derrota. Va morir a Hastings i amb ell va acabar l’Anglaterra purament anglosaxona per donar pas a l’anglonormanda. No és més que una revenja pòstuma i una paradoxa de la història que ara els diguem anglosaxons fins i tot als nordamericans. Mitologia romàntica, nacionalisme i Ivanhoe, si m’accepten la fórmula del combinat.

Rússia és el país més extens del món. Disset milions de quilòmetres quadrats. L’onzena part, més o menys, de la terra ferma del planeta. No pot ser terra el que ambiciona Putin a Ucraïna. I faria bé de mirar darrere seu aquella Xina pacient que observa i espera. ●

No pot ser terra el que ambiciona Putin a Ucraïna; faria bé de mirar cap a la Xina pacient