La Vanguardia (Català-1ª edició)
Generositat que alimenta
Un cuiner de Salou que va fugir de l’extingida URSS ajuda a teixir una xarxa de solidaritat per atendre famílies refugiades ucraïneses, la majoria dones amb nens
Un arròs sucós pot ser, de vegades, molt més que un bon dinar. Asseure’s al voltant d’una taula amb la família, reagrupada en part i rescatada d’una guerra, i sentir-se amb el suport darrere d’una xarxa de solidaritat. L’Arshak, un cuiner popular a Salou, té els seus orígens en l’antiga Unió Soviètica. Va marxar d’allà a finals dels anys vuitanta. Ell també va haver de fugir.
“A aquesta família la vaig veure dilluns, al carrer, amb totes les maletes. I vaig pensar, cal fer alguna cosa”, explica l’Arshak, assenyalant amb la mirada una de les taules del petit menjador del restaurant La Pasión. Al xef ni la mascareta no li dissimula l’emoció. La família que avui acull, ucraïnesa, va arribar fa tres dies després d’un llarg i perillós viatge per carretera. “Hem passat molta por, però ara estem tranquils, he pogut portar la meva mare, germanes i nebodes”, explica en Pavló.
Un jove mecànic, des de fa quatre anys a Salou, assegut ahir davant la seva mare i germana, i degustant l’arròs, no va dubtar a muntar una expedició per anar a buscar la família, repartida entre Khàrkiv i Dnipró. “Vam sentir com queien vuit bombes, a prop, però vam poder continuar el viatge”, explica en Pavló. “Estem agraïts, ens estan ajudant molt”, destaca. Somriu.
A la mateixa taula, un dels seus nebots, un adolescent fornit, i tres nenes, ara refugiades. De Khàrkiv a Salou, a la Costa Daurada, una ciutat que al seu país els sonava a desitjada destinació de platja.
A la taula del costat, una altra família ucraïnesa convidada al dinar solidari. La generositat va molt més enllà d’omplir una vintena de plats. Del que es tracta sobretot és que se sentin acompanyats.
“El més difícil vindrà d’aquí una setmana, m’ho ha comentat la psicòloga”, comenta Juan Romero, casat amb una ucraïnesa. La dona va viatjar al seu país per ajudar una de les seves filles i conèixer una neta, la Tàssia, nascuda fa un mes a Ucraïna. La guerra va sorprendre Tania Losieva fent d’àvia. Fa un esforç per no plorar.
“És un horror, ho han deixat tot allà, la seva feina, la seva vida...”, diu la Marina, la tieta de la Tasia, que viu a Salou des de fa nou anys. La família es va organitzar per muntar una expedició, per carretera, per anar a buscar l’àvia, la mare, el nadó acabat de néixer i una altra neta a la frontera entre Ucraïna i Polònia. Ho van aconseguir, però allà es va quedar en Vadin, el pare, de 32 anys, sense la seva família, i amb l’ai al cor.
A la mateixa taula de refugiades, en una cantonada, hi ha la sogra del cuiner, també acabada d’arribar d’Ucraïna. La dona de l’Arshak, Natalia Banchuk, també ha aconseguit que la seva mare, que vivia a Khàrkiv, escapi de la guerra. S’emociona en poder explicar-ho. “Em vaig passar moltes nits sense dormir, ni menjava”.
En un altre dels extrems de la taula, l’Stas, també ucraïnès, intenta calmar el seu fill de cinc mesos, que no para de plorar. Al seu costat hi ha la Lisa, la mare. A aquesta parella la guerra els va sorprendre de vacances, a Salou, on tenen amics. Ara també són refugiats.
Una de les nenes, la Uliana, de sis anys, començarà a anar a l’escola a Salou gràcies a la matrícula oberta. Agraeixen l’ajuda dels serveis socials i de l’Ajuntament. “La
“Vaig veure una de les famílies amb les maletes, acabats d’arribar, i els vaig oferir la meva ajuda”
El restaurant La Pasión es converteix en un lloc on es transmet l’empatia, vital per aixecar-se
Uliana s’adona de tot, a casa apago la tele quan surten les notícies, ho passa malament”, explica en Juan, molt amoïnat.
La Dària és l’última a arribar al dinar, més que abundant. És la mare de la nena que va néixer fa només un mes a Ucraïna. Ve de fer paperassa. “Si una cosa demanem és que s’agiliti la burocràcia perquè puguin tenir els permisos de residència i puguin treballar”, comenten.
Tenen els diners en comptes de bancs ucraïnesos. “Per sort les targetes de crèdit encara funcionen”, diuen. Sense grans estalvis, viuen de moment a casa de familiars. D’altres han començat a llogar els primers pisos. “La gent s’està portant molt bé, estic emocionat amb la resposta dels veïns de Salou, hi ha moltes ganes d’ajudar, cada un amb el que pot”, diu el cuiner.
“Ells no saben el que és això, jo sí. Vaig viure un genocidi. En un parell de mesos els afectarà, ara estan en xoc”, diu el cuiner, d’origen armeni. La seva idea és repetir els dinars solidaris. Al restaurant recapten diners. La xarxa també servirà, si el boca orella funciona, per buscar feina per a les refugiades. ●