La Vanguardia (Català-1ª edició)
“O guanyes o n’aprens”
“No podia continuar per aquell camí, no competia bé i anímicament estava enfonsat”, diu Bruno Hortelano, renascut com a atleta: avui surt a escena als 400 m dels Mundials indoor de Belgrad
El que viu en harmonia amb si mateix llavors viu en harmonia amb l’univers.
Marc Aureli, Meditacions
–Aquest és el meu esmorzar – m’explica Bruno Hortelano (30).
I m’envia la foto de la seva alba amb vista al Manzanares: un bol de cereals amb fruita, un suc de taronja, el riu que flueix als seus peus, al peu del finestral.
–No està malament, oi? –em diu–: des d’aquí, veig la gent que passa trotant o fa pilates o ioga. De vegades m’hi uneixo. Camino al llarg de Madrid Río, faig estiraments... La pista de l’Inef em cau molt a prop, però no hi vaig cada dia. M’estimo més escoltar el meu cos. I si em demana que descansi, llavors descanso.
(...)
Així és la nova vida de Bruno Hortelano, el millor velocista del nostre país, plusmarquista espanyol de 100, 200 i 400 i que fa sis mesos, quan encara s’entrenava al CAR de Sant Cugat, es preguntava on arribaria.
Si encara es veia com a atleta. Si allò li valia la pena.
–No competia com volia i anímicament estava enfonsat. Havia de tancar la porta, però això no significava deixar l’atletisme. –I ho hauria deixat? –Aquells dies de juny disputava una de les meves últimes curses, un control a Sant Cugat, amb marques mediocres. A la nit vaig tenir tal davallada que em vaig dir: “Fins aquí, ja no pico més contra aquesta paret”. I vaig entendre que havia de canviar de rumb, i que si això significava deixar l’atletisme, doncs el deixaria. Molts errors m’han marcat la vida. Per exemple, la meva clavada al relleu llarg de l’Europeu de Berlín 2018 [va entrar primer a la recta, va acabar bronze]. D’allò en vaig treure una cosa útil. El pare em deia: “O guanyes o n’aprens”. Després de l’ensopegada a Sant Cugat, també vaig treure’n alguna cosa. –Què va passar? –Aquella mateixa setmana vaig conèixer la meva terapeuta actual, Marta Jou. I vaig continuar provant coses, per veure si arribava a Tòquio 2020.
–No ho va aconseguir... (A Marsella, dies després, firmava 10s66 en 100 m, marca notable per a un atleta estatal però poca cosa per a un velocista internacional, de 10s06.)
–És cert –recorda–: vaig arribar a anar a Marsella i el registre d’allà va ser dolent. Però ja tenia una altra actitud, una flama que em donava esperança. Vaig decidir parar-me i renunciar a Tòquio, i llavors va sorgir en Pedro.
En Pedro és Pedro Jiménez, antic velocista de 41 anys que té un grup a Madrid on hi ha Mark Ujakpor, Estela García i, des de
Al juny, després d’una cursa mediocre, em vaig dir: ‘Ja no pico més contra la paret’”
Al meu grup a Madrid hem trobat l’equilibri entre la ciència i la intuïció” Bruno Hortelano
El millor velocista espanyol apareix a Belgrad amb la sisena marca de l’any; avui corre la primera ronda
l’octubre, Bruno Hortelano.
–Anar-me’n a Madrid va ser un salt al buit, un acte de fe. –Per què?
–Tot just ens coneixíem amb en Pedro. Havíem conversat tres o quatre vegades, mai en directe. De fet, gairebé no recordo la nostra primera xerrada. Pensi que jo li havia trucat en ple deliri, tenia covid. El que sí que recordo és que em va encantar la seva energia. Després d’aquella xerrada me’n vaig anar a caminar tres setmanes pels Picos de Europa, i quan vaig tornar ens vam donar l’OK. Vaig trigar dos dies a trobar aquest pis i a l’octubre desembarcava a Madrid.
–Un encert, oi?
No contesta. Contesten els seus resultats. Reconvertit en quatrecentista pur, Hortelano s’ha adjudicat sis de les set proves que ha disputat en aquest hivern i ha firmat 46s02, sisena marca mundial de l’any.
Avui (11 h) debuta al Mundial indoor de Belgrad.
–Però què ha canviat en aquest temps? –se li pregunta.
–Hem trobat l’equilibri entre ciència i intuïció. Al grup no hi ha sensació d’urgència. I si cal modifiquem els entrenaments: si un dia estic trinxat, em quedo al llit.