Boicot a l’URSS

A l’Eurocopa del 1960 Espanya es va negar a rebre la selecció soviètica a Madrid

Madrid, 25.- “La Federació Espanyola de Futbol ha comunicat a la FIFA que queden suspesos els partits de futbol entre les seleccions nacionals d’Espanya i de l’URSS per a la Copa d’Europa de Nacions” (Alfil).

Aquesta breu nota, publicada a primera pàgina de la premsa espanyola el 26 de maig del 1960, va donar per acabada l’eliminatòria de quarts de final de l’Eurocopa, que havia d’enfrontar Espanya i la Unió Soviètica. Ni una paraula més i silenci absolut en les jornades següents. Estava fixada per als dies 29 de maig a Moscou i 9 de juny al Santiago Bernabeu de Madrid. Malgrat les súpliques dels dirigents esportius espanyols, convençuts de l’enorme qualitat d’un equip que consideraven que aspirava a proclamar-se campió d’Europa, la negativa del comandament suprem del règim franquista va ser rotunda: no hi ha relacions diplomàtiques amb l’URSS i no sonarà l’himne soviètic ni onejarà la bandera de la falç i el martell, el símbol del comunisme, en plena capital d’Espanya. La selecció soviètica va accedir directament a semifinals i es va proclamar campiona d’Europa després de vèncer (2-1) Iugoslàvia a la final, al Parc dels Prínceps de París.

Ja el 1958, malgrat les gestions de Raimundo Saporta, se li havia denegat el permís al Reial Madrid per enfrontar-se amb l’ASK Riga (llavors sota jurisdicció soviètica) a la Copa d’Europa de bàsquet. I l’aprovació per a l’Espanya-URSS de futbol tampoc no es va aconseguir.

La selecció espanyola la dirigia llavors Helenio Herrera –que acabava de conquerir el doblet com a entrenador del

Barcelona– i a vuitens de final havia eliminat Polònia (2-4 a Chorzów, 3-0 al Bernabeu) amb un equip de figures indiscutibles. La davantera de la fotografia la componen Arteche (també jugava Tejada), Kubala, Di Stéfano, Suárez i Gento. I completaven l’onze, drets en la imatge, Ramallets, Araquistain (porter suplent), Olivella, Garay, Gràcia, Vergés i Segarra. Un equipàs.

La decisió final es va confirmar en la reunió del Consell de Ministres i els més

Un equipà&. Amb HH, les figures de la selecció espanyola abans d’un amistós de preparació de finals del 1959

La decisió es va confirmar en un Consell de Ministres celebrat al Palau de Pedralbes

ferms opositors van ser, pel que sembla, el general Camilo Alonso Vega i l’almirall Luis Carrero Blanco. Francisco Franco Salgado-Araujo, al seu llibre Mis conversaciones privadas con Franco, explica que li va transmetre al seu cosí “com de malament ha caigut en l’opinió pública la supressió dels partits”. I Franco li va respondre: “Això ho ha motivat la campanya que s’ha fet a les ràdios roges anunciant la rebuda monstre que a l’estadi Bernabeu es pensava fer a l’equip de Moscou, per demostraraixí la repulsa del poble espanyol cap a mi”. I afegia que va dir als federatius que “no semblava prudent jugar i se’n van anar bastant capcots”.

La versió que es va donar a Moscou (mai explicada a Espanya, per descomptat) la resumia el diari Trud (treball), que afirmava que tot es va decidir a Barcelona, “on Franco va presidir una reunió de ministres el 20 de maig” (es va dur a terme al Palau de Pedralbes). “Menyspreant l’opinió dels organitzadors esportius internacionals i els interessos de la selecció espanyola, davant una situació que pot comportar sancions econòmiques i morals, el general Franco no només ha col·locat en fora de joc el seu equip, sinó que, de fet, s’ha marcat un gol en pròpia porta”, va assenyalar Trud. A les pàgines de France Football es va considerar el cas com “la primera gran derrota del futbol davant la política” i es recordava que s’havien superat situacions compromeses recents, com el cas dels futbolistes hongaresos i el Honvéd, tot plegat en un clima de guerra freda.

La Federació Espanyola va intentar salvar els mobles (i eludir una sanció greu) proposant de jugar a camp neutral, o fins i tot els dos partits a Moscou, però no hi va haver cap acord. Finalment, el cas es va acabar amb una multa, molt més lleu del que podia haver estat. El paper del tarragoní Agustí Pujol, ben situat llavors a la UEFA, va ser decisiu. ■