La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El tèxtil va ser el primer text, amb fils narratius, nusos, trames”
Això és marbre? És tela! Tela? Fils de lli. No ho sembla.
Li agrada?
Molt.
Amb tela de lli cru reprodueixo peces escultòriques i arquitectòniques de l’art clàssic: bustos, capitells, columnes...
Ruïnes de temples...
Motius arquitectònics, drapejats...
Un art nou?
Un art tèxtil.
Com va començar?
D’adolescent feia ninotets de tela farcits de buata.
Altres artistes han treballat amb tela?
Louise Bourgeois, Joseph Beuys, Ernesto Neto, Mike Kelly, Cosima von Bonin...
Què aporta vostè?
Un relat, el propòsit d’explicar un conte.
Un conte?
Un text, que ve de tèxtil.
No hi havia caigut.
Fa 5.000 anys que es teixeix: el tèxtil és previ al text. En els dos casos hi ha trama, s’ordeix una història, hi ha fils narratius, hi ha nusos...
Molta tela en la història de l’art?
Sobretot en l’art arquitectònic: tapissos, catifes, paviments, revestiments, aïllants, telons, cortines...
Quanta llum veig en aquest taller...
Necessito llum i bellesa: impregnen l’ànima. De vegades invoco l’arcàngel Gabriel.
I ell l’ajuda?
El misteri ens envolta, i l’art permet la connexió, i per això és guaridor.
Això ho ha après a casa?
De nen, la meva mare dissenyava i brodava roba, ella ens ho feia tot per vestir.
Una connexió amb el que fa vostè.
I el meu avi patern va tenir una fàbrica tèxtil a Sant Quirze: feien estovalles.
Què volia ser vostè de gran?
Jo volia ser negre.
Ha dit “negre”?
Sí, jo veia El príncipe de Bel Air, i em semblava tan guai... que somiava que algun dia jo i tota la meva família seríem negres.
No va poder ser, suposo.
Jo dibuixava i dibuixava, i em vaig abocar a un deliri creatiu, amb una amiga i el bolero de Ravel. I vaig entrar a Belles Arts.
I els seus pares, què en deien?
Em deixaven tranquil: aviat van entendre que jo no servia per a res més que no fos ser artista.
Com va ser la seva formació artística?
Soc primera generació Erasmus, i vaig estudiar a Estocolm. Va ser un xoc.
Per què un xoc?
Són molt gentils i civilitzats, però amb el seu costat fosc: estan molt sols, el sistema fomenta l’aïllament. I després vaig estar set anys a Berlín, del 2004 al 2011.
I què tal?
La reunificació va disposar zones amplíssimes per a artistes: érem com un país dins un país. I un dia... va fer sol!
Un dia, només?
Sí: aquell dia, a l’aire lliure, vaig sentir el sol a la pell, i em vaig posar a cantar. I em vaig adonar que m’havia oblidat del sol a la pell. I vaig decidir tornar a casa, aquí.
Ah, per això tanta llum en aquest taller.
Em van saltar les llàgrimes. Jo necessito la llum del sol com tu l’aire per respirar.
Va canviar aquí el seu art?
A Berlín m’havia centrat en el videoart, l’electrònic, virtual... i aquí vaig reconnectar amb el material, les màscares, els ninots, aquests elements escultòrics.
Els volums, les tres dimensions...
Durant anys he fet bustos humans i d’animals: trofeus de caça tèxtils.
I ara explica històries del classicisme grecollatí.
Mentre ordeixo aquests grups escultòrics, aquest cap de Júpiter... vaig llegint Homer (Penèlope teixint), Marc Aureli... i històries d’arqueòlegs.
Què ha après de les seves lectures?
Que hi va haver cuirasses teixides amb capes de lli. I que estem especulant sobre una absència: el 80% de l’art grec no ens ha arribat, i el 20% el creiem blanc. I no.
No? Hi havia colors?
D’una policromia molt boja! Però els arqueòlegs del segle XIX esborraven vestigis de colors: a ells no els agradaven.
Reinventaven l’obra, per tant.
I avui segueixo la seva creació, amb aquesta peces. S’han exhibit a Christie’s, en una subhasta de lots grecoromans. Així em reconnecto amb la tradició.
Què explica amb aquestes peces?
És material perible, tèxtil: missatge d’humilitat. Tot desapareix, tot és efímer, com la majoria de l’art grec.
I ara som aquí.
Sí, i tèxtils: ens embolcallen amb un drap quan neixem i mortalles quan morim.