En una guerra, gairebé només penses en la guerra

La gent de Kíiv està tornant. És difícil de creure, però està passant. M’ho va dir un amic: “Al nostre edifici, tots els veïns han tornat. A la nit, hi ha llum en totes les finestres”. Jo també me n’he adonat. El carrer on visc és ple de cares joves, malgrat que hi va haver cases que van ser bombardejades ahir mateix. Una parada amb cafè i pastissos està oberta, i s’ha format una petita cua a la finestreta.

Molta gent passeja els gossos per la ciutat, com si aquestes passejades s’estiguessin convertint en una cosa que torna a ser normal. Fa un dia assolellat i càlid, el vent fred s’ha calmat, i tothom està intentant gaudir del temps que té abans que comenci el toc de queda. Han tornat a anunciar que hi haurà un confinament llarg i que ningú no podrà sortir de casa si no és per anar al refugi.

Vaig veure la declaració en vídeo d’un conseller de Volodímir Zelenski que normalment porta bones notícies. Va dir que Ucraïna està guanyant la guerra, en línies generals, simplement perquè l’intent de Rússia de dividir el país, atacar la societat civil i apoderarse de les principals ciutats ha fracassat. Les sancions hi han tingut un fort impacte, però encara necessitem una mica de temps per guanyar militarment. Fins aleshores, per desgràcia, els míssils russos encara podrien assolir algun edifici d’habitatges; una estratègia deliberada, va dir. Aparentment, altres experts han expressat opinions semblants en altres llocs, i han donat forma a una nova realitat.

A Mariúpol, segons els mitjans de comunicació, un hospital ha estat pres per un comando rus. En aquest moment, els metges no en poden sortir; estan tancats al soterrani amb quatre-cents residents més de les cases veïnes, tots portats allà pels soldats russos. Molts edificis al voltant de l’hospital han estat destruïts, i la lluita continua als carrers.

Això enfosqueix les notícies que tant anhelava: 20.000 persones de Mariúpol per fi han pogut abandonar la ciutat a través d’un corredor humanitari. Això és el que els familiars, amics i éssers estimats d’aquestes persones han estat esperant durant setmanes, mentre observaven amb esgarrifances la batalla per Mariúpol. Ara molta gent ha estat alliberada d’un lloc on la vida ja no semblava possible, i, tot i així, sembla que hi ha qui s’hi queda. Uns perquè estan atrapats en hospitals ocupats; d’altres per raons familiars o obligacions generals de la vida.

Una coneguda meva, una acadèmica d’art ucraïnesa, va fugir d’Irpín a Kíiv i després a Vínnitsia, al centre d’Ucraïna. Des d’allà ha escrit a Facebook de manera impecable sobre la seva àvia, que viu en una bonica caseta a Irpín, amb un jardí de flors ben cuidat. Vaig suposar que ella també s’havia hagut d’escapar cap a Kíiv, i li volia preguntar sobre el seu estat i si necessitava qualsevol ajuda. Em vaig assabentar que va rebutjar de manera categòrica deixar casa seva, marxar d’Irpín. No es pot imaginar viure en un altre lloc. La meva coneguda intenta trucar-li diverses vegades al dia, però el número a què truca continua sense estar disponible.

Està relacionat aquest ànim festiu a Kíiv amb els corredors humanitaris que per fi s’han obert? O amb les tranquil·litzadores i gairebé esperançadores opinions sobre el resultat de la guerra expressades per tants experts?

El nombre de víctimes ja és tan elevat que és difícil d’assimilar. Una vegada i una altra sento la defensa aèria sobre Kíiv arribant als projectils russos en ple vol, amb terrabastalls i esclats. En una guerra, gairebé només pots pensar en la guerra. El concepte d’alta política –debats abstractes sobre “el teatre d’operacions”, sobre el que pertany a “occident” i el que pertany a Rússia i Ucraïna– serveix de refugi mental dins de l’intolerable de la guerra. Et recuperes en l’espai del pensament analític, un espai on es debaten aquestes elevades i immaterials qüestions, on ja no es tracta de vides humanes, sinó d’estats amb estratègies que es descriuen sovint com a autoproclamat destí, manifestacions de les seves característiques nacionals.

Abans del toc de queda volia anar a veure l’estació de metro que va ser bombardejada ahir a la nit. Vaig haver de passar diversos punts de control i agafar algunes desviacions per donar un cop d’ull a les destrosses. Fragments de vidre eren a terra en un radi sorprenentment gran al voltant de l’estació. Una teulada havia cedit, portes de plàstics havien quedat deformades per l’ona expansiva, centenars de finestres trencades miraven ennegrides al carrer. Un cercle de silenci es va formar al voltant del lloc, on algunes cases i desenes de petites botigues van quedar afectades de cop.

Les runes formaven una escena inquietant. Vaig veure diverses dones dretes durant diversos minuts davant l’edifici afectat, mirant a la part destruïda del carrer, com si volguessin memoritzar cada esquerda, cada vidre de les finestres, per sempre.

Està relacionat aquest ànim festiu a Kíiv amb els corredors humanitaris que per fi s’han obert?

AEènEcie BELBarcETc Una dona observa amb atenció les destrosses en un edifici després del bombardeig en una estació de metro de Kíiv