La Vanguardia (Català-1ª edició)
La perruquera de Kíiv
L’única perruqueria oberta al centre o la determinació per recuperar una vida normal
“Tingueu una mica d’alegria!”, respon la Petia, amb els cabells absorbint el tint –negre–, devota de Salvador Dalí i clienta de la perruqueria Fígaro, fundada el 1901, al centre de Kíiv, i més freqüentada que mai aquest divendres, malgrat que en temps de guerra cada dia és dilluns.
No és una perruqueria qualsevol: és l’única que està oberta, desafiant, al centre de Kíiv, a la senyorial Velika Jitomirska, número 36, on tots els comerços estan tancats i en cada confluència hi ha un control militar.
Obrir i tancar una perruqueria és un exercici de determinació en aquesta capital despoblada i silenciosa. I, per a determinada, la Iliana, la propietària des de fa 15 anys del negoci, decorat amb modèstia. El personal es redueix a la mateixa Iliana i el jove Ievgueni, de 14 anys, guapot i formal, sordmut, que escombra el terra de la perruqueria com els àngels i fa encàrrecs –ara pocs, esclar–.
Després de dues setmanes de guerra, la Iliana va dir prou, i va reobrir la perruqueria fa una setmana. “Perquè cal guanyar diners i perquè cal viure sense pors”. Res no obliga a tancar els comerços, però un 95% ho estan. Uns perquè s’han quedat sense empleats, d’altres perquè no hi ha clients i molts per les dificultats per arribar-hi.
“Tenia el primer client a dos quarts de nou, un habitual, periodista de televisió que avui sortia en antena. He sortit de casa a la set, caminant amb en Ievgueni, fill d’uns veïns”. A les vuit van sonar les sirenes. Es van arrecerar a l’estació central de Kíiv. Deu minuts de pausa –“He patit per ell; és tan bo, i ajuda en tot”– i van continuar caminant.
La Iliana no dona l’abast. Cada deu minuts entra algú i pregunta si el poden agafar, reserva per a demà o s’ofereix fins i tot per treballar. El sol brilla, la porta es mou i a l’interior de Fígaro s’hi va creant una atmosfera de normalitat que reforça la moral i allunya l’espectre dels carrers de Grozni o Alep.
“Hem de provar de viure amb normalitat. Els cafès, els restaurants i les botigues van estar oberts durant la II Guerra Mundial. Cada dia veig negocis que reobren. És senyal de confiança. Me n’alegro”, explica en un anglès perfecte en Nikolai, de 31 anys, que treballa en el negoci familiar d’exportació al mercat xinès.
Tallada de cabells, maquineta al clatell, rentada i assecada. Un pinzell: 200 hrívnies (6,15 euros).
La Petia encara hi és. Distreta amb el mòbil, fent temps asseguda; coses de tenyir, rentar i assecar. Dues hores que fa que hi és. “Els valors han canviat. No hi ha presses, i cada dia que et despertes i ets viva és una alegria. Gaudeixes més de la gent, encara que, quan arriba la nit, el temps es congela. Costa molt de dormir. Què m’agradaria quan la guerra s’acabi? M’imagino en un restaurant amb tots els meus amics i la meva família, menjant, brindant”, reflexiona aquesta economista, de 50 anys, que treballa en un organisme públic d’energia nuclear.
Entra un periodista israelià que viu al barri. Avui ja no hi ha lloc. “Ha reobert el cafè francès!”, informa (el proper La Fabrique, fleca i bistró –paraula russa–, amb un cartell de toros de la plaça de Vitòria a la paret).
Una dona s’ofereix com a ajudant. De moment, la Iliana no vol contractar ningú. És aviat per confiar en el dia de demà, demà dissabte. Un sacerdot ortodox es queda sense tallada de cabells.
L’aprenent Ievgueni observa l’anar i venir en una cadira, escoltant pels ulls. I aviat apareix l’alegria de la feta, l’Aleksandr, que porta dues bosses de peix per a la mestressa. S’asseu i, de seguida que pot, recorda els anys en què tirava per a cantant d’òpera, perquè entona, baríton, les notes de l’ària de Fígaro, amb virtuosisme. El barber de Sevilla en una perruqueria de Kíiv, amb terrabastalls de fons.
El gran Aleksandr s’embala i per un instant la perruqueria Fígaro evoca La Bodega Bohemia de Barcelona, local tronat i alegre que tenia com a lema “On neixen els artistes”, els artistes veterans, això era...
Llavors la Petia descobreix que coneix bé Barcelona, Montserrat i el museu de Dalí a Figueres. A la perruqueria Fígaro es confraternitza.
I entra la senyora Ielena, l’última del dia, que té hora reservada i no trepitjava una perruqueria des d’abans de la guerra, que suma 23 dies. “Les senyores sempre volem tenir bona aparença, és la naturalesa femenina”, diu. I se m’oblida preguntar-li l’edat, requisit elemental en el periodisme anglosaxó.
L’Aleksandr surt de l’escena retronant una frase en castellà molt apropiada.
–No pasaran! ●
La Iliana i el seu fidel aprenent de 14 anys han tardat una hora i mitja a peu, però han obert puntuals