Espanya torna a abandonar el Sàhara

El Sàhara Occidental és l’única colònia africana que no ha tingut dret a l’autodeterminació i sembla que no en tindrà. El suport d’Algèria i d’Espanya no han estat suficients per aconseguir-ho, mentre que l’ONU no té força per imposar al Marroc un referèndum sobre el futur d’aquest territori, especialment des que els Estats Units van reconèixer el 2020 que era marroquí.

A canvi de l’autodeterminació, el Marroc ofereix una àmplia autonomia a les seves “províncies del sud”, eufemisme amb què designa al territori sahrauí que ocupa il·legalment des de la sortida d’Espanya el 1975. Washington creu que és una proposta “seriosa, creïble i realista” per solucionar el conflicte i des d’ahir Madrid hi està d’acord.

Espanya vol recuperar la sintonia diplomàtica amb el Marroc, molt deteriorada des de fa gairebé un any, quan va acceptar que el líder del Front Polisario, el braç armat de la resistència sahrauí, es tractés a Logronyo de la covid. A canvi, podrà protegir millor els seus interessos econòmics el regne alauita. Espanya és el seu primer soci comercial, preeminència que, tot i això, no ha sabut mai traslladar a la relació política.

Algèria, suport del Polisario, s’oposa a l’autonomia i dona suport a la resistència armada. L’alto el foc del 1991 se’n va anar en orris fa dos anys. Els sahrauís tenen raó a apuntar que només servia per assentar l’statu quo, és a dir, perquè Rabat continués marroquinitzant el Sàhara.

Algèria és una república populista i militaritzada. El Marroc és una monarquia absolutista i conservadora. El Polisario és una organització revolucionària d’inspiració marxista. No defensen la democràcia ni els drets humans, i la raó no està de part de cap d’ells.

El Marroc i Algèria, amb les relacions trencades des de l’agost, pugnen per l’hegemonia al Magrib, així com el control dels fosfats i bancs de pesca del Sàhara.

Els sahrauís, ostatges d’aquesta disputa econòmica, ideològica i estratègica, no han estat mai amos del seu destí. Les seves opcions són terribles: poden continuar malvivint al desert algerià sense opcions de ser un país o poden tornar al Marroc, on, malgrat el que diguin els EUA, seran ciutadans de segona classe.

Espanya, que ja els va abandonar el 1975, torna a fer-ho ara. Considera que ho ha de fer. No només per millorar la sintonia amb el Marroc, sinó també per donar suport als EUA i tenir un paper clau en la nova estratègia energètica de la UE, que, d’alguna manera, haurà de substituir el gas rus per l’algerià que transita per Espanya. La nomenclatura militar a Alger fa comptes i, encara que protesti en públic, se’n beneficiarà en privat. ●

Madrid prefereix donar suport al Marroc i els EUA, i Algèria pensa en el gas que vendrà