Coses de partit petit

En contra del que en diuen no pocs companys de partit, Gabriel Rufián encara fa més servei que nosa, a Esquerra. I si bé és cert que a ERC fa temps que busquen “menys Rufián i més Rufians”, mentre això no arriba i ell s’aferra a la poltrona del Congrés, han decidit espreme’n el principal actiu: saber generar titulars que entretinguin i que distreguin. No construeixen res de positiu per a la gent ni per al clima polític. Però aquesta setmana han tornat a demostrar-se útils per a una estratègia de partit. Era evident des del minut u.

Rufián dedica a Junts una grollera invectiva, en resposta guionitzada a un mitjà ultra (segons ell mateix diu). Esputa allò que portava dins, però no és improvisat. Passa el mateix dia que milers de professionals de l’ensenyament protesten contra el tarannà d’un conseller d’ERC. Així, mentre uns dies abans el partit es reunia amb ell mateix i feia bandera del diàleg, el conseller Josep González Cambray no l’hauria practicat amb el sector que gestiona des del Govern.

El seguiment de la vaga de dimarts va ser massiu. Però la bomba fètida declarativa que Rufián va tirar aquell mateix dia al Congrés va aconseguir que l’endemà, i dies després, la picabaralla independentista passés al davant en informatius i tertúlies. Quan ERC va decidir que Rufián insultés els socis del seu partit a

Catalunya, sabia què feia.

Massa espais informatius del dia abans s’havien dedicat al malestar d’un sector, el docent, que clàssicament ha estat procliu a ERC. Massa veus s’havien sentit aquell dia tirant a terra el teòric tarannà dialogant del partit. Ni vint-i-quatre hores després, missió acomplerta. Cortina de ronya, més que de fum. Ja no estaven sols al fang.

Una temptació primera, en escoltar el diputat, hauria estat pensar de nou que això sí que és un soci (i fiable). Del PSOE, no de Junts ni de la CUP, esclar. Però no és Rufián, és ERC. El mateix dia va ser obvi. Després del seu estirabot, amb aquella apologia de la ignorància que equipara conèixer una dotzena d’idiomes a ser un senyoret, el silenci del seu líder i dels seus portaveus habituals ja va parlar alt i clar. Fer sortir Meritxell Serret a dir alguna cosa (i equiparant “declaracions dels uns i els altres”) va ser una cirereta de jornada massa cínica.

“En política ets el que aconsegueixes”, ha dit Rufián. Què és ell, doncs? Soroll? Fang? En tot cas, ni aquesta fressa ni aquest embrutiment de l’ambient no són improvisats ni gratuïts. Ell fa temps que s’ha acomodat a la vida de senyoria. Molt lluny queden els seus temps d’agitador espontani a les xarxes socials. Fa molt que tot el que diu té la xarxa de seguretat de tota una organització política al darrere.

En contra del que diuen a ERC, Rufián encara els fa més servei que nosa

A ERC encara li és útil. De moment, més que d’altres que com a targeta de presentació lligarien millor amb el partit que ara volen vendre que són. Però no oblidin mai aquell tan cert i sincer eslògan de l’antiga ERC: “Som com som”. Encara aguanta, com certs odis i complexos propis de partit petit.