El símbol de la infàmia

Més enllà de la seva situació estratègica a la vora del mar d’Azov, Putin és possible que hagi volgut convertir Mariúpol en un infern per dir-li al món en general, i als ucraïnesos en particular, que pot convertir el seu país en un erm de runa, amb la mateixa indiferència que apaga una burilla al cendrer. Pot ser que la destrucció d’aquesta ciutat, a més de ser el símbol de la brutalitat russa, constitueixi per sempre l’al·legoria més precisa de la infàmia.

A Mariúpol vivien gairebé mig milió de persones, però després de quinze dies de setge la gent ha desaparegut dels carrers, amagada a qualsevol forat sota terra que pugui protegir-los de la pluja de bombes que els està caient a sobre. Primer, els tancs russos van disparar contra els edificis, després l’avia

Mariúpol, convertida en runa, ja figura en la llista de ciutats màrtirs de la història

ció va arrasar barris sencers i, finalment, els vaixells ancorats al port van destruir el poc que quedava dret. A la biografia de la maldat de l’ésser humà, Putin ha escrit un dels seus capítols més vils en permetre el bombardeig del Teatre Dramàtic, malgrat que servia de refugi a un miler de civils, molts dels quals eren nens, com s’havia advertit amb pintura blanca als jardins perquè l’aviació no es rabegés amb el recinte. Però els Mig-29 hi van apuntar precisament per demostrar al món que no hi ha compassió al cor dels malànimes. De quantes infàmies es compon l’èxit?, va advertir Balzac.

El tinent d’alcalde de Mariúpol, Serguei Orlov, ha afirmat en una entrevista a Forbes que entre el 80% i el 90% de la ciutat ha estat bombardejada i cap edifici ha quedat intacte. Els morts podrien ser 2.500 o més. Els vius no saben com sobreviure: els combois humanitaris no aconsegueixen entrar aliments i la gent buida l’aigua de la calefacció per poder beure.

Mariúpol és una nova ciutat màrtir, com en la història recent ho han estat Sarajevo, Grozni o Alep. La tàctica de convertir barris sencers en runa és una forma d’indicar-li a l’enemic que no li queda un sol lloc on amagar-se. Però, sobretot, resulta una manera d’expressar que la maldat sempre és capaç de superar-se. ●