Objectivitats

Fa algunes setmanes unes amigues van emprendre un viatge de vacances amb una caravana. Es disposaven a travessar la Península de nord a sud i van decidir aturar-se al delta de l’Ebre per visitar-me. Em van convidar a passar un dia amb elles i vaig acceptar. No havia pujat mai a un vehicle terrestre que inclogués una espècie de diminut habitatge –sí que he navegat i convertit un veler en casa meva durant algunes temporades–. És interessant recordar que poc que es necessita per viure.

Des del moment en què vaig pujar a la caravana, vaig començar a veure altres caravanes. A l’aparcament del súper on ens vam aturar a comprar, a la carretera, de camí cap a la platja. Davant d’una casa, parades en un parc. On fos. No m’hi havia fixat mai excepte, potser, quan n’havia hagut d’avançar alguna a l’autopista. Per a mi no existien i tot d’una, el món estava sobtadament i profusament poblat per elles. Aquell dia –i només aquell– en què també jo anava dalt d’una. Després, quan em vaig acomiadar de les meves amigues, les caravanes van desaparèixer –o jo vaig deixar de veure’n–.

Vaig pensar aleshores que sempre és així.

Que veiem el que tenim, el que som, el que sentim. Que detectem el que coneixem, el que ens concerneix, el que ens interessa. Que allò que anomenem objectivitat és sempre i de manera indefectible un filtre que només veu, com en un mirall, el reflex del que s’està sent. Embarassades si s’està embarassada, crosses si en fas servir, braços enguixats si ens hem trencat el braç, ulleres si ulleres, motxilles si motxilles, nadons si nadons.

Em vaig preguntar llavors si devia passar el mateix amb els sentiments. Si sentir amor porta a veure’n, si sentir odi porta a trobarne, si experimentar desconfiança condueix a detectar-la. I em vaig preguntar si, en cas de ser així, no es deu tractar més aviat que tenim una energia tan poderosa que en realitat aconseguim projectar el que pensem, provocar el que convoquem. I si no és just per això que, perquè al món es produeixi el canvi amb què sempre somiem, no hauríem d’operar, primer, aquest canvi dins nostre. ●