Capacitat d’adaptació

Vaig celebrar els dos driblatges sense tocar la pilota de Pedri que van acabar en gol com si haguéssim guanyat la Champions, quan fa dos mesos l’Europa League era aquell torneig d’estiu que es juga a l’hivern. Això és capacitat d’adaptació, o veure el got mig ple, o always look on the bright side of life. Vaig pensar que no aprendria mai a viure sense Messi, i ja em veuen, enamorat de Pedri com si fos la primera vegada.

M’adapto a viure sense Leo, a adulterar el nom d’un estadi –per molt bé que soni– a canvi de diners, que al Madrid li toqui el Chelsea a quarts, i que, fins la barbàrie de Putin a Ucraïna, tots acceptéssim que un oligarca rus es pogués comprar un club de la Premier sense que ningú es queixés. Després d’allò d’Abramovic, potser també deixem de mirar cap a un altre costat quan es juguen mundials a Qatar o Copes del Rei a l’Aràbia.

M’adapto a tenir un rei a Abu Dhabi, un expresident a Bèlgica, un altre expresident que no sap qui és M punt Rajoy, i l’actual que es plega a les exigències d’un règim tan democràtic com el del Marroc. M’adapto que Rufián passi de ser la icona de l’independentisme pop a ser l’enemic número u de l’independentisme pop, per la gràcia de James Bond.

M’adapto que Feijóo sigui el president del PP que centrarà el partit i que a la mínima faci seu el discurs (i les mentides) de Vox sobre la violència masclista. Que Abascal hagi confraternitzat amb tots els amics europeus de Putin i ja m’has vist prou. Que sigui la ultradreta la que estigui capitalitzant l’emprenyament ciutadà per la pujada dels preus, mentre el Govern espanyol diu que no prendrà cap mesura fins al 29 de març (queden deu dies, una eternitat), i l’esquerra fa un altre exercici d’harakiri, amb l’habitual guerra de guerrilles, en comptes de consolidar definitivament un tros de candidata com Yolanda Díaz.

M’adapto als consellers madrilenys que, mirant cap a terra, no troben pobres.

M’adapto a tornar de Madrid i que em preguntin si he gaudit de la llibertat. M’adapto que plogui els dissabtes i que em toqui el seient del mig dels avions. Fins i tot m’adapto a anar a comprar oli de gira-sol –que no n’havia comprat mai– i indignar-me perquè no n’hi ha.

M’adapto a la normalitat del fet que Rosalía ho peti sempre, i que dones com ella o Úrsula Corberó es passegin pel show de

Jimmy Fallon com a cal sogre. M’adapto al costum que a Penélope Cruz la nominin a un Oscar, i que a Espanya no presumim de la nostra cultura, cada vegada més cool i més internacional, mentre triomfa la idea que els actors i les actrius són pidolaires subvencionats amb paguetes del Govern.

M’adapto a portar mascareta pel carrer encara que ja no sigui obligatòria. Que una guerra substitueixi una pandèmia del focus informatiu i que un volcà fos el fons de pantalla de la tele mentre la pandèmia

M’adapto que la invasió d’Ucraïna ja no tingui les audiències dels primers dies

dequeia i la guerra no arribava. M’adapto que la invasió d’Ucraïna ja no tingui les audiències dels primers dies. Que ja no sigui la novetat, mentre m’assabento que al soterrani d’un barri residencial de Kíiv viuen refugiats 17 nadons nascuts de ventres de mares de lloguer, i ara els seus pares estrangers no arriben a buscar-los.

M’adapto i m’espanto de tanta capacitat per adaptar-me. I comencen a arribar les primeres imatges de l’infern de Mariúpol. I no vull veure-les. I arribo a la conclusió que no adaptar-se seria molt pitjor, mentre el cinisme va guanyant terreny. I ho dic jo, que he començat aquest article parlant de futbol, amb el panorama que tenim. ●

MARTÍN TOGNOLA