De la guerra i de la pau

La brutalitat, acarnissament i absència de justificació de l’agressió de Putin a Ucraïna em provoca una doble reacció: 1. la idea que un atac com aquest hauria d’haver estat previst i respost per Occident (per l’OTAN) amb les armes a la mà, d’acord amb la màxima “a la guerra com a la guerra”, i 2. el sentiment que els europeus no hem fet pels ucraïnesos el que estàvem obligats a fer, atès que, l’any 2008, l’OTAN va oferir a Ucraïna i Geòrgia la incorporació a l’Aliança amb el suport dels Estats Units, Polònia i Hongria, mentre que França, Alemanya i Espanya hi van mostrar reserves. Cosa que significa, integrant les dues reaccions, que l’OTAN no ha sortit en defensa dels ucraïnesos amb els mitjans de què disposa, i els europeus ens hem conformat a aplicar a

Rússia unes fortes sancions econòmiques, mentre subministrem armes a la societat ucraïnesa per a la seva defensa. Això planteja, al seu torn, una pregunta: n’hi ha prou? La meva resposta és negativa: l’OTAN no va prendre, abans de la invasió russa, la decisió que, al meu parer, hauria d’haver adoptat, que era ocupar amb les seves tropes posicions a la vora de la frontera russo-ucraïnesa, per oposar-se a l’assalt previst per la intel·ligència nord-americana. Els arguments per justificar aquest abandó són quatre: 1. el tractat constitutiu de l’OTAN no permet la intervenció, perquè Ucraïna no és membre de l’Aliança; 2. un difús pacifisme bonista, que cristal·litza en el lema “No a la guerra”; 3. el risc de provocar una guerra mundial, i 4. la por de desencadenar una guerra nuclear. Vegem-ne la consistència.

Primer, el tractat no va impedir la intervenció a Iugoslàvia. Segon, respecte al crit “No a la guerra”, cal destacar, d’entrada, que n’és de progre i fal·laç defensar que la justícia cedeixi davant la força, fent-ho amb la paraula pau als llavis. Fal·laç perquè és falsa la contraposició de justícia, dret i pau, d’una banda, i injustícia, violència i guerra, de l’altra. Vegem-ho: la guerra no es contraposa sempre al dret i a la justícia, ja que la guerra i la violència són maneres justes per imposar el dret en cas de legítima defensa. És més, el dret necessita sempre, en tots els temps i latituds, l’ajuda de la força. Així, en cas d’agressió, què és la guerra sinó una legítima defensa? Per això la guerra d’Ucraïna és lícita, i per això, en aquest cas, callen les lleis: silent leges inter arma. Tercer, aquesta licitud de la guerra en legítima defensa no queda contradita pel risc de desencadenar amb la resposta violenta una altra guerra pitjor, ja que, al contrari, la falta de reacció directa davant una agressió, amb el pretext de la pau, és sempre l’avantsala d’una altra agressió posterior. I quart, a propòsit del risc de desencadenar un conflicte nuclear, recordem que la negociació que va posar fi a la crisi dels míssils, el 1962, va ser possible perquè els Estats Units van plantar cara a l’URSS, assumint el risc nuclear. En suma, la guerra d’Ucraïna per defensar-se de Rússia és una guerra justa, que l’OTAN hauria d’haver fet seva per evitar una matança d’ucraïnesos i la destrucció d’Ucraïna.

Però no ens enganyem, més enllà d’aquestes raons, la raó de fons de la inhibició europea es troba en una xacra compartida al llarg de la història per totes les societats satisfetes, que ja han passat el moment de plenitud, i en les quals els drets individuals s’anteposen a l’interès col·lectiu, l’egoisme preval sobre l’esperit de sacrifici, l’escepticisme sobre la convicció, la comoditat sobre l’assumpció de riscos, i el càlcul immediat sobre la visió a llarg termini. El cert és que hem deixat sols els ucraïnesos davant la Rússia de Putin, maquillant la nostra mala consciència amb unes sancions econòmiques que no poden suplir l’autèntic compromís, que és compartir la sort de l’agredit sense reserves ni escapismes. No hi ha res absolut, i, per això, el crit de “No a la guerra”, cristal·lització en ocasions de nobles sentiments, és, en d’altres, expressió d’un doctrinarisme rom, d’un egoisme estèril i d’una falta de resolució escandalosa, que no es distingeix de la covardia. ●

Hem deixat sols els ucraïnesos, maquillant la mala consciència amb sancions econòmiques