La mort és allà fora

Al’escenari del Romea hi ha un home cec en una cadira de rodes i el seu criat, confinats en una habitació amb dues petites finestres que són molt amunt, no es veu l’exterior. L’un no pot estar dret i l’altre no pot seure. I en un racó hi viuen els pares del cec, dins d’uns contenidors d’escombraries, des d’on no arriben ni a fer-se un petó. De vegades el fill s’hi adreça i els diu “progenitors”. No hi deu haver paraula més freda. Els vells viuen un confinament dins del confinament. Això és Final de partida, de Samuel Beckett, estrenada el 1957 a Londres, però tot ens ressona de fa ben poc.

S’han acabat les farinetes i només queda una galeta molt dura que no vol ningú. I cada dia és igual que l’anterior, parlen del mateix i repeteixen les mateixes frases: “La mort és allà fora”. I si fins ara ens retrunyia la pandèmia de la qual estem mig sortint, amb tota la solitud que ha viscut la gent gran, no podem evitar de situar-nos en un refugi antiaeri, amb l’infern allà fora.

Beckett va escriure aquesta obra amb el record colpidor de la II Guerra Mundial i avui trobem a les llibreries l’última novel·la de Mar Bosch, L’edat dels vius (Univers), en què l’única supervivent de l’esfondrament de la civilització l’any2406 fuig ambuna barca i li explica a la companya de viatge, una rata, com s’ho havien manegat els humans d’ençà que cent anys enrere van descobrir la cura. “Si hi havia una cura, bé hi havia d’haver una malaltia. Doncs res, que els humans ens fèiem vells. La vellesa, rateta, va ser la malaltia definitiva que vam superar”. Havien erradicat la mort natural, eren “una civilització que no li importa morir, però sí fer-se vell” i vivien una vida programada al mil·límetre: “Morim quan toca (...) i ho planifiquem tot al voltant d’aquest moment: quantes dècades hem d’estudiar, quantes produir i quantes avorrir-nos contemplant el món des del porxo de casa, en un balancí de vímet”.

Tot plegat ens remou records i imatges molt recents. I és que les distopies ja ho tenen, això: si estan ben plantejades, com és el cas, ens hi veiem, amb tots els errors que estem cometent avui i projectats cap al futur. Això sí, tan Beckett com Bosch amaneixen la cruesa amb un sentit de l’humor molt particular, marca de la casa. I és que si no hi posem una mica d’humor, val més que ho deixem córrer, perquè, tal com anem, aquesta suposada civilització no arribarem a la distopia de no fer-nos vells. ●

Mar Bosch, a ‘L’edat dels vius’, parla d’uns humans a qui no els fa por morir, però sí fer-se vells