Rosalía i les ‘motomamis’

Si alguna cosa no negarà qui subscriu és que Rosalía ha entrat aquesta setmana al top ten de les notícies com un vendaval d’aire fresc entre tant ambient tèrbol per la pluja de míssils, la pols del Sàhara i les vagues de l’emprenyament. Per a primaveres calentes, la que ve per tot això d’abans i la que ha anticipat La Rosalía amb Motomami. Arribo, doncs, al nou disc de la de Sant Esteve Sesrovires amb ganes i havent llegit dels seus exegetes que el material és la bomba, que ella provoca molt i que el seu nòvio està encantat, no, el següent, amb l’oda que li dedica al seu penis en el single Hentai.

Sobre la proposta de l’artista catalana més universal, així se la defineix, hi ha gairebé unanimitat entre músics i analistes. Feu-ne comentaris! En transcric aquí alguns: “Rosalía es dirigeix a territoris futuristes barrejant japonofília i llatinisme exacerbat en una batedora de pop experimental amb toc flamenc”; “És música llatina i una mica de flamenc amb un disseny de so tan trencador que la modernitat global es farà pipí a sobre mentre la resta mira al buit sense saber què ha de pensar”; “Setze cançons que no són un viatge, sinó una bombolla”. Imperdible.

Em llanço sobre els videoclips (en sentit literal) i després sobre el nostre expert analista Esteban Linés (en el metafòric, esclar) i arribo a tres conclusions. Una, aquesta no és la Rosalía que em va meravellar amb el seu Mal querer. Això no hauria de ser dolent si no fos pel fet que allò va sonar brillant, genial, fa quatre anys i això d’ara és pur show business. A estones, em sembla un mostrari de sorolls i sons guturals. Dos, hi ha reggaeton, bachata, flamenc, bolero, R&B i rap. Bé. Passa que tot això barrejat s’indigesta un pèl. I tres, si al Mal querer a servidora li costava d’entendre la lletra, a Motomami em resulta absolutament indesxifrable. D’acord que perquè una cançó et remogui per dins no cal saber què diu qui la interpreta. Hi ha bellesa i sentit a no comprendre les cançons. Però en aquest disc, amb tant codi urbà, spanglish, argot dominicà i parauletes, quan no estranyes, directament inventades, pots haver nascut a Maó, a Trebujena, a Porriño, a Madrid, a Barcelona o a San Juan de Puerto Rico que no n’agafes ni un ai.

I és una llàstima perquè, explicat per Rosalía a les tres-centes entrevistes que li han fet, el que ella pretenia amb les seves lletres era transmetre com se sent i enviar un missatge de la força de la dona i de la importància del plaer sexual femení. És a dir, el que es coneix com a empoderament i que, en argot Rosalía Vila i Tobella (1992), significa ser una motomami.

Parlem d’una gran cantant, no d’un bluf. L’artista universal, global, visual i sonora, em precisa el Linés. Pot ser que Rosalía faci història, tant de bo i molta sort. Caldrà donar-li temps perquè ara mateix tanta modernor satura. Almenys a mi, que soc més del vell tra tra! Deu ser que m’estic fent gran... Una motomami gran, vaja.

Aquesta no és la Rosalía que em meravellava amb el ‘Mal querer’; ara em satura i no hi entenc ni un borrall