La Vanguardia (Català-1ª edició)
La fotografia en estat pur
L’autor va dignificar la professió amb una ètica, un discurs i una obra impecables
Francesc Català-Roca estimava i respectava la fotografia en estat pur. No li importava esperar hores per fer la foto i tornava al lloc tantes vegades com calgués. No alterava mai l’escena, simplement esperava que els fets passessin.
A Català-Roca li agradava reflexionar sobre fotografia. “El fotògraf ha de veure la realitat, però també ha de saber veure-la convertida en fotografia”, m’explicava en un dels vespres que vaig passar amb ell al seu estudi de la ronda General Mitre de Barcelona.
Defensava sempre que calia avançar-se a l’“escena” per captar una bona foto. I per això era molt important saber què s’estava fotografiant. “Cartier-Bresson –em deia Català-Roca– no farà mai bones fotos de toros perquè mai ha vist una corrida” i només des del coneixement del que fotografiem se’n pot fer una bona foto.
Va tenir la sort de treballar amb Salvador Dalí i Joan Miró. Lluís Permanyer em va comentar que Català-Roca va haver de decidir entre Miró o Dalí i va optar per Miró. Era menys conegut que Dalí però se sentia més afí a la seva manera de ser. De fet, va ser dels pocs fotògrafs que es va endinsar al món de Miró. “Era com un gat”, deia d’ell l’artista, recordant les hores que l’acompanyava mentre pintava.
Als anys quaranta i cinquanta la fotografia encara tenia molt camí per recórrer als museus. De fet, no recordo que n’hi hagués més que alguna foto pictorialista. Va ser gràcies a fotògrafs com Català- Roca i a directors de museu com Manuel Borja-Villel que la imatge fotogràfica es va fer un lloc a les sales d’art. Avui es pot veure amb normalitat un Català-Roca al costat d’un Picasso, una cosa impensable aquells anys.
A Català-Roca li incomodava enormement que posessin textos a sobre de les seves fotos. “És un insult –clamava– no vull que taquin les meves fotos!”. En el moment d’aquest comentari preparava un llibre sobre Nova York i deia: “Pintaré el títol de la portada en una paret i el fotografiaré, així no em posaran els textos a sobre de la foto”.
En un món on tots els mitjans imprimien en blanc i negre, ell ja pronosticava que en el futur immediat tot seria en color. “Està acabant el segle acromàtic: el segle XX. És l’última època que l’home haurà vist la realitat en blanc i negre. Fins al nostre segle tota la iconografia era policroma”.
Arran d’aquestes reflexions argumentava que possiblement Picasso havia pintat el Gernika en blanc i negre perquè no havia estat mai a cap guerra, i que les escenes bèl·liques segurament les va veure a la premsa. Per tant, recordava la guerra en blanc i negre.
De la mateixa manera, afirmava el fotògraf que els nuvis es vestien de blanc (ella) i negre (ell) perquè així era com havien vist els casaments dels seus antecessors: en blanc i negre. Però no es podia descartar que temps enrere els nuvis portessin robes acolorides.
Català-Roca se servia primer de la mirada i, després, de la càmera. Era amic del color i enemic acèrrim del flaix. “De Sol només n’hi ha un”, li agradava dir, per indicar que cal respectar la llum existent en qualsevol moment, no s’han d’afegir mai llums artificialment.
Català-Roca va deixar el pòsit perquè d’altres seguissin el camí. No oblidem mai que la fotografia ocupa un paper molt rellevant gràcies, entre altres, a fotògrafs com ell que van lluitar per dignificar-la i posicionar-la a un nivell abans mai vist, amb una ètica, un discurs i una feina impecables. ●