Desactivant convencions

Adrià Pujol Cruells, pocs mesos després de la novel·la Els llocs on ha dormit Jonàs (Empúries), publica l’assaig I si (Arcàdia), un llibre de reflexió especulativa sobre llenguatge i literatura que fon en un de sol aquests dos substantius amb aspecte d’assignatura. És un llibre 3D (deambulatori, dialògic i divertit) que transcorre coherent amb una de les idees brillants que conté: que els poemes no esquincen sinó que il·luminen catacumbes preexistents emparaulant-les. El seu assaget (per dir-ho amb Enric Casasses) es pot definir igual com ell defineix els poemes, perquè corrobora les percepcions sobre el llenguatge que el lector s’hagi format a còpia d’anys de ser-ne usuari. I si, des del mateix palíndrom del títol, emmarca la literatura en l’espai tropològic, un àmbit de llibertat absoluta si el comparem amb l’antropològic. L’assagetista empordanès enfila les seves especulacions sobre llengua i literatura a la cua de Correus, interpel·lat per un ciutadà, vell i opiniós, que el precedeix. Lluny d’atabalarse amb les seves pontificacions puntimirades, el següent de la fila enfila unes quantes disquisicions lletrudes quasi quàntiques que el fan debatre abrandadament amb una segona veu interior que l’acota, el matisa i el contradiu. D’aitals excursos en sortirien cursos sencers amb definicions tan aprofitables com la que descriu els escriptors com els “tèdax que desactiven convencions”.

Un dels plans d’escriptura que exposa Adrià Pujol Cruells només començar el posa al costat del professor Alckborns Migellodjet Stuxpryz (Abyz per als amics) al conte “La tesi doctoral del diable”, de Palau i Fabre. Si Abyz fa una tesi sobre “Tot”, Adls es proposa escriure almenys un cop cada paraula catalana. “És un objectiu polític a partir d’un acte estètic que neix d’un caràcter eclèctic i d’un prendre partit monolític”. Però es desmarca dels col·leccionistes i dels “poetes de l’embafamenta”, perquè l’objectiu és que les paraules reviscolades funcionin en els nous contextos. “Me les dic primer jo, miro d’entendre què em diuen, me les faig meves i després les torno a fora”. En aquesta operació radical fins i tot hi entren els hàpaxs (formes documentades en un sol exemple), com les marquineldes de Rodoreda o els que ell mateix crea: smourfs (petons) i cliculls (ullets). L’escriptor esdevé onomateta. La deriva especulativa a la cua d’espera de Correus, tan anotada com el Larva de Julián Ríos o el celebrat El fill del corrector/Arre, arre, corrector, que el mateix Adls va publicar amb Rubén Martín Giráldez (Hurtado Ortega), inclou un munt de noms propis valorats sense filtre que traginen cognoms tan il·lustres com Cabré, Barbal, Bonet, Serés, Vila o Matas. Un motiu més per abraonar-se sobre l’assaget d’un tèdax verbívor que desactiva convencions a l’arcàdia dels mots.

‘I si’, de Pujol Cruells, un llibre 3D (deambulatori, dialògic i divertit) sobre llengua i literatura