La sort de no pensar

Dijous vespre, just després del partit del Barça a Turquia, Pedri va atendre Ricardo Rosety. “Explica’m la jugada del gol”, li va demanar el periodista de Movistar+. “Bé, la veritat és que no me’n recordo!”, va respondre espontani el migcampista, “L’hauria de veure repetida. Sé que me la dona en Ferran i llavors penso a xutar, finto perquè veig una cama i segueixo fintant fins que trobo un forat…”. “Aviam, jo t’anava a preguntar si no era un gol que hauria pogut signar Messi”, va insistir el periodista, “…i no recordes la jugada?”. “No. De veritat que no. Al camp les coses em surten soles. Tinc aquesta sort de no pensar, i bé… Molt content pel gol i per ajudar l’equip”.

Perquè em fascina, perquè la nostra cultura s’hi recrea –sobretot a través de la música i l’esport, que la situen al centre–, i perquè, quan volem avaluar algú, la col·loquem al cim de les seves competències, en aquesta columna setmanal he parlat moltes vegades d’aquesta paradoxa que hem de resoldre quan ens trobem davant d’una tasca complexa: quan, en comptes de mantenir alerta la consciència, val més apagar-la i deixar-nos endur. És la lliçó que Obi Wan Kenobi li dona a Luke Skywalker a Star Wars (1977), per exemple, quan el veiem practicar amb el sabre lluminós per primera vegada, encara maldestre, a l’interior del Falcó Mil·lenari. “Torna-ho a pro

Tots hem hagut d’aprendre a no pensar, com un acte de fe, abans d’aprendre a nadar o a anar en bici

var, Luke”, li suggereix el mestre oferint-li un casc que li impedeix de veure-s’hi. “Aquesta vegada, abandona el teu jo conscient i actua per instint. Els ulls et poden enganyar. No te’n refiïs. Fes servir els teus sentiments”. O, vinti-cinc anys després, és el missatge central de Lose yourself, que Eminem va tornar a interpretar fa un mes amb Dr Dre, a la mitja part de la Super Bowl: “Millor que et deixis endur per la música, pel moment, que és teu, no el deixis escapar. Només n’hi ha una: no perdis l’oportunitat d’esclatar”.

No cal anar tan lluny. Tots hem hagut d’aprendre a no pensar, com un acte de fe, abans d’aprendre a nadar, a anar en bici o a ballar. És d’aquesta manera que resolem i superem la trencadissa del món, i que finalment tenim la sensació de participar en l’harmonia secreta de les coses… És ben bé això mateix el que li va fer dir Julio Cortázar al sòsia de Charlie Parker a El perseguidor, el seu millor conte: “Bruno, si jo pogués viure com en aquests moments, o quan estic tocant i també canvia el temps… T’adones de tot el que podria passar en un minut i mig… Llavors un home, no només jo sinó aquesta i tu i tots els nois, podrien viure centenars d’anys, si trobéssim la manera podríem viure mil vegades més del que estem vivint per culpa dels rellotges, d’aquesta mania de minuts i de demà passats…”.