“És una ximpleria dir que només fem servir una part del cervell”

Miro el meu WhatsApp cada deu minuts. Estic malalt? No és que estigui vostè malalt, és que al seu cervell, com al de tots, li agraden els canvis.

Li agraden els canvis perquè serveixen per adaptar-nos als desafiaments del medi?

I mirant el mòbil trobes un canvi, un estímul. I el nostre cervell s’avorreix de seguida si no rep estímuls. Per això, al cap de 30 minuts de classe desconnectes.

Com fer llavors que una classe d’una hora resulti entretinguda?

Tenint en compte que la preferència pel canvi constant ens fa esclaus de la multiatenció: ens encanta anar canviant de tasca. O almenys d’angle en un tema.

Tot i això, la multitasca no impedeix la concentració necessària per crear?

Per això ens costa cada cop més concentrarnos. Hem d’evitar l’addicció al mòbil limitant la seva consulta a una vegada o dos al dia.

Si no mirem el mòbil, perdrem la seva dosi de canvi estimulant?

Però decebedor al cap i a la fi. Per entendre a fons aquests mecanismes, hauríem de tenir un model holístic del cervell que ens expliqués com funciona en conjunt

Què és l’ànima?

Escric sobre l’ànima perquè vaig explicar en una entrevista que les malalties del cervell “maten l’ànima”.

“Ànima” no és una noció acientífica?

Llegint l’entrevista, hi va haver qui deia que l’ànima no existeix. El que vaig descobrir és que parlar de l’ànima no hauria d’escandalitzar ningú.

Però no és acientífic parlar d’ànima fora del context religiós o espiritual?

Per això d’altres van saber veure que jo la citava en sentit figuratiu i didàctic en aquestes malalties cerebrals que maten tot el teu ésser. Són batalles conceptuals com la que hi ha entre neuròlegs i psiquiatres, malgrat que són científics i s’haurien d’entendre.

La ciència investiga fets, però els científics, a més, tenen interessos?

Esquizofrènia, paranoia, depressions... estan classificades com a malalties mentals. En canvi, un tumor cerebral, el parkinson o l’alzheimer... serien malalties neurològiques.

No són totes patologies cerebrals?

Però si vas al neuròleg, ho expliques; en canvi, si vas al psiquiatre, no. Les malalties mentals —diguem-ne “del cervell”— estan estigmatitzades precisament, perquè afecten a tot el teu ésser. I neurològiques o psiquiàtriques totes són del cervell.

Diu “del cervell” per no parlar de malalts mentals?

El debat a Europa és parlar de salut cerebral ( brain health) i deixar de dir salut mental ( mental health).

En prenem nota.

I és que, a més, les malalties cerebrals estan totes relacionades entre si de manera que és incorrecte diferenciar entre les mentals i les psiquiàtriques.

Com?

En els esquizofrènics hi ha 200 gens alterats que també ho estan en els autistes. Totes les malalties cerebrals tenen trets comuns que desmenteixen aquella divisió.

Per què?

Perquè els gens codifiquen proteïnes i les proteïnes són les que determinen el funcionament dels circuits. El mal funcionament d’un circuit, al cap i a la fi, és el que causa una malaltia mental.

I la consciència també és un resultat de l’acció de tota la xarxa neuronal?

La mateixa xarxa que utilitzem per moure un braç és la que genera un pensament.

Tots dos responen a un estímul?

El que cal investigar és com funcionen aquests circuits i quins són responsables de cada funció. Només així podríem investigar com reparar-los.

Per exemple...

Quan la ceguesa deixa de ser un problema oftalmològic, dels òrgans de l’ull, es converteix en un altre de cerebral; però si no tenim coneixement previ de com funcionen aquests circuits cerebrals en conjunt, no podrem curar-la.

Són modificables aquests neurocircuits?

El cervell és plàstic i es pot modificar amb psicoteràpia. I també amb fàrmacs, com els que regulen la serotonina en l’ansietat i depressions, però tenen efectes secundaris no sempre controlables.

Quins progressos neurocientífics segueix amb atenció?

M’interessa en especial l’optogenètica: la introducció de proteïnes per recodificar gens en l’ADN. I quan la dominem serà més precisa i efectiva per tractar malalties cerebrals que qualsevol fàrmac.

I els famosos elèctrodes?

Ja hi havia un neurocientífic espanyol als anys seixanta que inhibia la bravura dels toros estimulant l’hipotàlem. Però els millors elèctrodes els tenim implantats d’origen i són els sentits.

MaRGIO JAVALOY