La Vanguardia (Català-1ª edició)
Replegament tàctic
Un no parla a una ruïna. Un la contempla, la guarda a la seva memòria. És el testimoni silenciós de la guerra al mig de la ciutat. Mirar una ruïna proporciona a l’observador certa distància respecte als esdeveniments.
Què vol dir aquesta distància? No és de cap manera una distància emocional, sinó una separació que et dona força i la sensació que pots controlar la proximitat de la guerra. Com un rastre gegant d’una força inhumana, una ruïna devora tot allò que hi havia d’humà al carrer on ets.
Continuo meditant sobre què vol dir observar les conseqüències d’un bombardeig a la ciutat. És com mirar una obra, però una que no s’ha construït, sinó que s’ha desmuntat.
Ahir, davant les ruïnes, entre els vidres trencats, les restes de metall deformat i els trossos de teulada, vaig conèixer una dona, una àvia que buscava tabac. El quiosc on el comprava estava tan fet malbé que tot el vidre de les finestres i les portes s’havia trencat totalment. Els dependents ja no hi anaven; el tabac era a l’aparador sense cap mena de protecció. La dona preguntava a tothom on podia aconseguir-ne un paquet. Li vaig suggerir que deixés els diners a l’aparador i n’agafés un, com una mena d’autoservei. Després li vaig demanar que per què havia decidit quedar-se a Kíiv en aquests temps tan incerts.
Em va dir que la seva mare, que va fer cent anys fa tres mesos, va morir la setmana passada. Els primers dies de guerra resultava impensable que ella i el seu marit se n’anessin de la ciutat. I ara, simplement era aquí. Potser s’hi quedaria. Els seus ulls brillaven, fins i tot semblava una mica feliç.
Era matemàtica, una científica que va venir a Kíiv des de Múrmansk quan era petita. Amb molta gràcia em va explicar l’enrevessada història de la seva família, que es va salvar una i altra vegada de la guerra, la fam i les repressions de Stalin. Parlava melòdicament i amb un toc delicat, com si les paraules de la narració s’haguessin unit per endavant, i només esperessin l’arribada d’un oient. Tot i l’edat, hi havia una cosa jove a la seva cara, es movia ràpidament i àgilment entre les pedres i les estelles. La nostra conversa no va durar gaire, però la guardo a la memòria. De vegades, a la guerra et fa la sensació que no vols perdre més gent, fins i tot després de trobades fugaces. I ara que ja he descrit la trobada, sento que vaig fer alguna cosa per conservar-ho.
L’alarma antiaèria no sona de moment. Estem fora de perill. Durant el toc de queda, les autoritats recomanen enfosquir les finestres i encendre els llums tan poc com es pugui. Els carrers són buits i les cases semblen abandonades. És un alleujament pensar que almenys aquestes cases ja no estan en perill mentre intenten amb totes les seves forces emmascarar les vides dels seus habitants, fer-les invisibles.
La vida urbana fa un replegament tàctic durant el confinament en espera de tornar una altra vegada demà, quan el carrer es vegi com un carrer més que com una font de perill.
Mariúpol està passant per una situació totalment diferent. Unes mil persones amb les cases destruïdes van trobar refugi al Teatre Dramàtic Regional de Donetsk, un edifici enorme al centre de la ciutat. A les imatges del satèl·lit hi pots veure que a prop del teatre han escrit en rus amb guix la paraula “nens” dues vegades en lletres majúscules. Potser qui va escriure aquesta paraula a terra va arriscar la seva vida per això, amb l’esperança que proporcionés protecció davant les bombes i els bombardejos.
La paraula sembla que és com una advertència, un diàleg amb algú que no podria mai imaginar atacar un lloc així. Un amic de Kíiv de la meva mare, que havia treballat com a director de teatre amb companys russos, encara insisteix que Rússia només està atacant infraestructures militars. Quan la meva mare va mostrar el seu desacord (“Però els edificis d’apartaments estan fets malbé”), ell va contestar: “Això va ser un error, creume, en castigaran els responsables!”.
Quan llegeixo la paraula “nens” en aquestes fotos puc entendre que cre
Potser és massa tard, però s’ha de tancar una vegada per sempre el cel de Mariúpol
guéssim que l’inimaginable no passaria mai, fins i tot quan la guerra ja s’ha tornat tan terrible.
Avui el teatre ha estat bombardejat. Estem parlant del que han anomenat “una bomba d’alt rendiment”. Què vol dir això? Doncs que l’edifici ja no existeix. Al moment d’escriure això, a causa dels bombardejos constants, els treballadors humanitaris no poden acostar-se al lloc per intentar buscar supervivents entre la runa.
Estic fora de perill, l’alarma antiaèria està en silenci i, teòricament, fins i tot podria anar a dormir. Demà és el començament d’un altre dia. Nous esdeveniments vindran, i demà en parlarem i els contemplarem en lloc de fixar-nos en el teatre de Mariúpol. No puc imaginar-m’ho. Els dies de la guerra no haurien d’acabar com qualsevol altre dia a la vida. Algú ha donat permís a aquesta guerra. El món ha deliberat, dubtat i, tot i així, ha permès que això passi. Podria ser massa tard, però s’ha de tancar una vegada per sempre el cel de Mariúpol!
L’endemà al matí em vaig assabentar que el personal de rescat havia pogut arribar a la runa del teatre. Els supervivents estan sortint del búnquer de sota del teatre.