La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un any d’exàmens per a Feijóo
Les eleccions andaluses i les municipals del 2023 seran claus per al candidat
És només una qüestió de tràmit que Alberto Núñez Feijóo sigui president del PP.
El dia 2, sense rival, serà proclamat nou líder al congrés de Sevilla. El líder gallec ha sabut aplegar al seu voltant tot el PP, fins i tot els que semblaven més units a Pablo Casado. i amb Teodoro García Egea les relacions han millorat. El pitjor vindrà després, i el president de la Xunta ho sap.
Feijóo ha tancat la crisi més important que ha viscut el PP en menys d’un mes, tot un èxit. Però a partir del congrés del partit haurà d’afrontar, en el termini d’un any, dues convocatòries electorals que poden marcar el seu èxit o el seu fracàs al capdavant del PP.
Abans de final d’any, els populars s’enfrontaran al veredicte dels ciutadans a Andalusia. L’última convocatòria, la de Castella i Lleó, encara no se li pot atribuir, però l’acord amb Vox el persegueix i s’ha convertit en un dels seus hàndicaps.
La crida als andalusos a donar suport al PP sí que serà obra del nou PP, i amb un candidat, Juanma Moreno, que ha estat i és el puntal més potent de l’encara president gallec.
L’esperança de l’equip de Feijóo és que la bona rebuda que en teoria ha tingut el canvi al PP serveixi per consolidar els resultats que les enquestes donaven a Juanma Moreno abans de la crisi del PP.
L’aspiració és aconseguir “una majoria indiscutible”, com ahir mateix la va definir Feijóo en un míting de Castella i Lleó, la penúltima parada al seu recorregut per totes les comunitats abans de la seva proclamació com a candidat.
Però els col·laboradors de Feijóo saben que el veritable examen vindrà després, a l’hora dels pactes, si Vox torna a convertir-se a Andalusia en el malson del nou president del PP, com ha passat a Castella i Lleó.
Ahir, a Valladolid, amb Alfonso Fernández Mañueco, Feijóo no va fer ni una sola referència directa a Vox, però en la seva intervenció sí que va reconèixer que el resultat de les eleccions del 13 de febrer van ser els que esperaven. “No hem de conformar-nos amb aquest resultat”, que a parer seu no és el que es mereixia Mañueco.
De la conseqüència d’aquestes eleccions, dependre del partit d’Abascal, no en va parlar però sí que li va servir per establir les seves aspiracions i el que serà el seu discurs, en què els d’Abascal no tenen cabuda.
“Aspiro a una majoria indiscutible que es concreti al voltant del PP”, va afirmar, i va oferir als espanyols “una millor política, experiència i gestió”.
L’equip del nou líder del PP està convençut que el poden votar molts que ara no ho fan però que tinguin els seus mateixos principis i objectius: “la unitat d’Espanya, la pluralitat, la defensa de l’idioma comú i del conjunt de llengües del país”, i els que creguin que “hi pot haver un govern millor” i que l’economia “no consisteix a gastar, sinó a invertir”.
Feijóo, va assegurar, convoca aquells a qui no agradi “la frivolitat en política, la tirania de les minories, el radicalisme”.
A tots plegats els ofereix “un PP sòlid, unit, centrat, sense complexos, sense por de la veritat ni de la llibertat”, per proclamar, com va fer Casado en el seu moment, que “el PP sense complexos ha tornat”.
Aquesta falta de complexos es resumeix a provar d’allunyar-se de Vox: “La política a Espanya ha de recuperar la centralitat”, que significa més que resoldre els problemes de la majoria dels ciutadans, gestionar els serveis públics i garantir l’educació, la sanitat i la igualtat entre homes i dones, i “no perdre temps en debats estèrils i en enfrontaments entre ciutadans”.
Un discurs allunyat del de Vox, que espera no necessitar a Andalusia. “Per això ens insulten, perquè creuen que podem guanyar-los”, va dir ahir.
El segon examen a què haurà de fer front Feijóo seran les eleccions municipals i les autonòmiques en la majoria d’autonomies, i aquí és on el nou president del PP se la juga.
Casado va salvar aquestes eleccions fa quatre anys perquè va recuperar l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid, que donaven per perduda, però un mal resultat després d’un any al capdavant del PP, que seria no retenir els governs que ara té i de
El principal maldecap del futur líder del PP és si haurà de dependre de Vox
pendre de Vox en els que guanyi, podria posar Alberto Núñez Feijóo en un compromís de cara a la seva candidatura de l’any següent.
Al contrari, si aconsegueix no haver de pactar amb Vox a Andalusia i millora els resultats de Casado a les municipals i autonòmiques, l’encara president gallec tindrà paperetes per intentar arribar a la Moncloa el gener del 2023, que és quan Sánchez ha situat les generals. ●
Alguna cosa passa en la política contemporània, que s’ha desordenat: s’ha tornat imprevisible, caòtica i, en bona mesura, incomprensible. Si a algú el 2005 li haguessin dit el que passaria durant els següents 15 anys, no ho hauria cregut possible. La llista d’esdeveniments extraordinaris o altament improbables que han passat en aquest temps és sorprenent: l’elecció de Donald Trump el 2016; la decisió del Regne Unit d’abandonar la Unió Europea després d’un referèndum popular aquell mateix any; la fallida del sistema de partits en països com Espanya i França; l’auge dels partits nacional-populistes, amb una forta càrrega xenòfoba, en alguns dels països més pròspers i amb millor qualitat de govern del món; l’arribada al poder d’un partit a l’esquerra de la socialdemocràcia a Europa Occidental (Syriza el 2015); l’aparició de líders “radicals” al Partit Demòcrata als Estats Units i el Partit Laborista al Regne Unit; la involució autoritària a Hongria i Polònia; el nacionalisme excloent de Narendra Modi a l’Índia, que posa en perill un dels experiments democràtics més importants de la història; l’elecció de Jair Bolsonaro al Brasil el 2019; i la victòria electoral el 2018 del Moviment 5 Estrelles, una formació antipolítica creada per un còmic italià.
Si ens abstraiem dels esdeveniments concrets, per més vistosos que siguin, el que observem en termes de tendències polítiques és: (i) una forta polarització política, (ii) una elevada volatilitat del vot, (iii) l’aparició d’hiperlideratges que transcendeixen les estructures organitzatives dels partits i (iv) una estesa desafecció política a molts països, molt relacionada amb la percepció que la veu dels ciutadans no té pes en les decisions polítiques.
Tot això ha passat enmig de la cacofonia d’una esfera pública digitalitzada, en què la informació i l’opinió flueixen com un torrent a través de les xarxes socials. Els més crítics parlen, amb tristesa, de la postveritat, les falsedats ( fake news) i el sectarisme que dominen el debat polític del nostre temps. En algunes societats, les distàncies polítiques s’han eixamplat perillosament. Les persones amb ideologies diferents cada vegada tenen menys terreny comú per entendre’s. S’alimenten de notícies i anàlisis que confirmen els seus punts de vista; no són capaços de posar-se en la pell de qui pensa diferent i, per tant, es reclouen en comunitats virtuals tancades des d’on els altres semblen malvats o ignorants. Malgrat que hi ha més informació que mai, ens deixem portar pel que els psicòlegs anomenen “raonament motivat” o “biaix confirmatori”: filtrem l’evidència per quedar-nos amb allò que confirma les nostres idees originals. No és estrany que proliferin les teories conspiradores en societats que, fora d’això, no han estat mai tan pròsperes ni tan obertes ni amb nivells tan alts d’educació; teories que van des dels terraplanistes als negacionistes de la covid i els antivacunes.
La tesi central d’aquest llibre és que tots aquests fenòmens estan relacionats i responen a unes tendències comunes del nostre temps. Hi ha fils, més o
Les persones amb ideologies diferents cada vegada tenen menys terreny comú per entendre’s
menys invisibles, que uneixen el desordre polític d’aquesta època amb les patologies de l’esfera pública. Al meu judici, la llista d’esdeveniments extraordinaris i tendències anòmales és un reflex d’una transformació profunda de les societats causada per factors tant tecnològics com culturals. Aquesta transformació consisteix en la dissolució o democratització de les instàncies d’intermediació que ordenaven la vida social, econòmica i política en el passat. En l’àmbit polític, els principals agents mediadors de les democràcies representatives són els partits polítics i els mitjans de comunicació.
Els partits medien entre els ciutadans i l’Estat, i configuren un espai polític centrat entorn d’unes quantes qüestions que permeten l’agregació de les preferències populars i la seva conversió posterior en polítiques públiques. Els mitjans, per la seva part, són els intermediadors en l’esfera pública, ordenant i organitzant la transmissió d’informació i actuant com a fiscalitzadors de
La funció com a mediadors de partits i mitjans està seriosament qüestionada
l’activitat política.
Doncs bé, tots dos tipus de mediació passen una crisi de credibilitat o, si es prefereix, d’autoritat. Els partits polítics sempre han tingut mala premsa, però en molts països la confiança dels ciutadans en els partits és per terra. Les raons són múltiples. D’una banda, els escàndols de corrupció (que en societats transparents són més visibles) erosionen el vincle representatiu entre polítics i ciutadans. De l’altra, els partits s’han acostumat a exagerar o distorsionar els seus missatges a les campanyes electorals i, quan arriben al poder, no estan en condicions de complir el que han promès.
A més, en una època caracteritzada per la complexitat i la incertesa, els partits apareixen com maquinàries burocràtiques gestionades per uns professionals els interessos personals dels quals es desvien dels seus votants. Per si tot això no fos suficient, el fet que l’espai de la política s’hagi estret, de manera que un nombre creixent d’afers, sobretot econòmics, quedin al marge de les institucions representatives, en benefici d’agències tecnocràtiques independents i no electes (despolitització de l’economia), no contribueix precisament al prestigi de la política.
En el cas dels mitjans de comunicació, el seu grau de dependència dels grans interessos financers compromet la seva imparcialitat i els torna sospitosos a ulls de molts ciutadans que pensen que tenen agendes ideològiques. Al seu torn, la digitalització de la informació torna innecessària la tasca de filtratge, processament i empaquetatge de les notícies que fan els mitjans tradicionals. La informació es dissemina ara a través de les xarxes socials per canals que els mateixos mitjans no controlen. Així, hi ha cada vegada més lectors que s’interessen per una notícia, un reportatge o un article d’opinió no pel mitjà que el publica, sinó per la recomanació d’algun conegut de qui es fia.
Partits i mitjans han perdut bona part de la seva autoritat social. La seva funció de mediadors està seriosament qüestionada, per això la política es desordena. Els processos d’agregació de preferències i configuració de l’opinió pública han deixat d’operar com en el passat, estan avariats i no hem trobat encara la manera de reparar-los. El problema es concentra en aquests dos actors, partits i mitjans, i no tant en el règim democràtic. De fet, al terreny de les idees no han sorgit alternatives a la democràcia. Fins i tot en els casos en què observem una deriva autoritària (Hongria, Índia, Turquia, Veneçuela), es continua parlant en nom del poble i la democràcia. El que ara es qüestiona no és pas la democràcia en si mateixa, sinó més aviat el seu mecanisme representatiu.
Més que una crisi de règim, vivim una crisi de representació que afecta fonamentalment els sistemes de partits. Aquesta és la raó per la qual no hi ha un paral·lelisme clar amb l’època d’entreguerres, en què les democràcies europees s’enfrontaven a competidors formidables com el comunisme i el feixisme.