Uns de Mart i altres de Venus

Podria ser que els d’ERC fossin de Mart i els de JxC fossin de Venus, ja que sovint sembla que viuen en planetes diferents. Se suposa que són socis i que governen, però de vegades es comporten com adversaris i s’obliden de la gestió de la cosa pública. Aquesta setmana Gabriel Rufián ha qualificat l’entorn de Carles Puigdemont d’irresponsable per haver jugat a ser James Bond amb funcionaris russos per aconseguir el suport a la independència, la qual cosa ha provocat la reacció indignada dels seus socis, inclòs l’inquilí de la Casa de la República, els quals li han dit de tot. De tot el que no se sol dir a un soci. Però no va ser una ocurrència de Rufián, encara que es va passar en el to. Simplement, els republicans havien decidit desmarcar-se de determinades frivolitats de l’entorn de Waterloo.

És evident que no hi haurà ruptura a curt termini entre ERC i JxC, però serà difícil que la legislatura arribi al final. Intentaran que passi com amb els texans estripats: per

ERC i JxC són com els texans estripats, semblen un saldo però s’accepten com a moda

més que semblen un saldo, s’accepten com a moda. O que s’entengui com una manera 2.0 d’estar en la política. Hi ha massa famílies que viuen d’aquest pacte per arruïnar-lo. I arruïnar-los.

Aquesta mateixa setmana ha aparegut el llibre Tarradellas, una certa idea de Catalunya, de l’historiador Joan Esculies, que ens ajuda a entendre que una altra Catalunya seria possible. Almenys, és a la que aspirava el De Gaulle català. A l’obra no li sobra ni li falta res: a la primera pàgina hi ha una citació d’un assaltant de bancs, John Dillinger: “A ells només els importa d’on ve la gent i l’important és on va”. La segona citació és de Tarradellas: “Soc un pragmàtic. A mi només m’interessa una cosa: el present i el futur de Catalunya”. Tant de bo que aquella política s’imposi a la Generalitat. Encara que també cal tenir present una tercera sentència: “Cal fer les coses d’una certa manera”. El llibre rescata l’essència d’un personatge que de vegades es reivindica des d’un cert desconeixement. Hi ha una idea de la carta a Sáenz Guerrero que no pot ser més actual: la megalomania i l’ambició personal d’alguns ha fet perdre la il·lusió i l’esperança als catalans. Tarradellas no era de Mart ni de Venus, sinó de la Terra. ●