Coses que no vols perdre

Ara, mentre es compleixen dos anys que, després del decret d’alarma, ens vam tancar tres mesos a casa, veiem amb horror com milions d’ucraïnesos es veuen obligats a deixar la seva. És en aquest moment que mires al teu voltant i penses: què m’emportaria si hagués de fugir amb poc més que el que puc dur a sobre?, i decideixes que, com els passa als morts (que, pobres, se’n van a tot estirar amortallats amb el seu vestit preferit), gairebé res del que t’envolta és realment imprescindible.

Tot el que acumules pesa; no només a sobre de la bàscula, també en l’ànim. A més de ser-te útils, els objectes t’acompanyen i acabes per agafar-li afecte fins i tot a un bol d’esmorzar malgrat que està escantellat; per no parlar de la butaca que ha mudat de casa en casa i que només a tu et resulta còmoda. Roba i més roba comprada per alegrar-te un dia ximple i centenars de llibres que no llegiràs mai més. Com que no he heretat joies de família, amb les arracades de casament de la mare i l’aliança del pare, que ocupen poc i no valen gairebé res, ja cobreixo la quota dels objectes englobats en els considerats d’“alt valor sentimental”. Això sí que em faria mal perdre-ho. Però el que em sabria més greu, com a tanta gent (ho hem vist amb els desplaçats per l’erupció del volcà a La Palma sortint de casa amb les fotos emmarcades dels parents), seria no tornar a veure les fotos en què apareixen persones que has estimat i més encara les d’aquelles que ja no podràs fotografiar mai més. Alguna cosa bona ha portat la tecnologia, doncs, per alleujar-te en cas de catàstrofe.

D’ençà que pots emmagatzemar milers de fotos i pujar-les al feliç núvol, convé que en les estones lliures t’entretinguis digitalitzant aquells records gràfics que t’endolceixen la memòria i no vols perdre de cap manera. Del Luis, un dels meus dos oncles que van matar a la guerra, a la meva àvia només li va quedar una foto que serveix ara per comprovar com se li assembla un dels joves de la, fins ara, última generació familiar. De l’altre, el José, se’n van perdre totes les imatges i, un cop morts tots els que el van conèixer, ja ningú no podria fer-ne ni tan sols un retrat robot. ●