L’ós rabiós, cruel i senil

No ho digueu als pares dels nens morts sota els bombardejos russos, però avui 20 de març és, segons una resolució aprovada a l’ONU el 2012, el dia internacional de la Felicitat. Hi ha raons per sentir-nos feliços, almenys els que no som ciutadans d’Ucraïna? Feliços potser no és la paraula, però de motius de certa satisfacció, ombrívola satisfacció, sí que n’hi ha.

Resulta que el món lliure que Ucraïna defensa és menys frívol del que semblava i el món tirà que encarna Vladímir Putin no és tan fort com es pensava. Posada a prova, la democràcia resisteix i la dictadura flaqueja.

El Kremlin observava amb fruïció el que considerava que era la decadència del món occidental. El capo Putin i els seus sequaços es trencaven de riure davant el fenomen Trump, les fractures a la Unió Europea, els embolics del Brexit i la independència catalana, els debats sense fi sobre el racisme i els drets de les dones, dels gais, dels trans o dels escriptors morts que van tenir idees diferents de les d’avui. Davant d’aquests marietes, pensaven, només hem de dir-los “bu!” i es cagaran els pantalons.

No van entendre res. Putin i els seus tenen una visió medieval de com funciona el món: la força bruta decideix. S’han equivocat. Tenim molt a millorar com a espècie. però a bona part del planeta, com veiem amb més claredat que en molt de temps, la civilització ha avançat. El que amaguen les baralles que tenim a Occident sobre temes més o menys seriosos, més o menys opcionals, moltes vegades còmics, és el poder d’una idea per la qual milers de milions han invertit sang, suor i llàgrimes durant segles: la de la llibertat individual protegida per la llei.

Recordem, conscientment o inconscientment, els sacrificis dels nostres avantpassats en revolucions, lluites anticolonials, guerres civils o mundials i no ho deixarem perdre tot avui davant les escomeses del bàrbar del nord. Els ucraïnesos són els que estan a primera línia, però mai els Estats Units més la Unió Europea, més els països democràtics dels altres continents, han estat tan units en defensa del gran ideal secular que ha inspirat més persones que l’islam, el cristianisme, el comunisme o qualsevol altra religió.

Donem suport moral a Ucraïna als carrers i als estadis, imposem sancions i boicots al seu enemic, els enviem armes i si no entrem en combat amb les tropes de l’OTAN –dels Estats Units, el Regne Unit, França i Espanya, però també de Grècia, Islàndia, Albània i Eslovènia– és per prudència atesa la possibilitat del suïcidi nuclear, no per covardia o falta de ganes.

Escric en primera persona del plural, però n’hi ha que no es veuran identificats amb el que dic. Penso en els pacifistes, en els benpensants del moviment Stop the War, en la vella esquerra que desitja la dissolució de l’OTAN. Que bonic si tothom fos mans i bo com ells! Però no ho és. La civilització avança, sí, però és un projecte incomplet, com ens recorda Putin avui. Els que no ho veuen són els seus ximples útils, o potser no tan útils perquè a l’insistir que es pot aplacar l’ós rabiós cantant-li kumbaiàs es marginen fins a la irrellevància. La bona voluntat sense pistoles no serveix contra la maldat armada, nois. La pau és possible només si es té una capacitat de violència proporcional a la violència de l’amenaça. Si vols la pau, prepara’t per a la guerra.

D’ençà que Putin va arribar al poder fa 22 anys la seva prioritat ha estat preparar la guerra per poder fer-la. Difícil de dir avui als ucraïnesos, però la bona notícia és que li ha anat molt malament. Les tres setmanes i mitja que fa que dura la invasió que Putin va ordenar han demostrat la debilitat d’un sistema dictatorial que és coherent només a la superfície. El que estem descobrint és que les societats lliures no només són moralment superiors a les autocràcies, són més eficaces.

S’ha vist en la colossal diferència entre la qualitat de vida a l’Europa occidental i a la veïna Rússia, i ara ho veiem en el terreny bèl·lic. A Putin li està sortint molt malament l’“operació especial militar” perquè el seu règim depèn dels capricis d’una sola persona, perquè és profundament corrupte i perquè es basa necessàriament en la por i la mentida.

Putin va pensar que el seu blitzkrieg es carregaria el Govern ucraïnès amb més rapidesa que el de Hitler el francès el juny del 1940. Resulta que l’exèrcit alemany, més ben proveït, més ben informat, i els seus soldats tenien més clar quin era l’objectiu.

La cleptocràcia institucionalitzada russa s’estén a l’exèrcit, menys proveït de combustible, menjar i armaments del que hauria estat el cas si els generals fossin l’excepció a la regla dels poderosos russos i no robessin. Els fracassos dels serveis d’intel·ligència tenen una d’aquestes dues explicacions: o són més inspector Clouseau que James Bond o, més probable, han tingut por de dir-li la veritat a Putin, convençut que el germà poble veí anhelava tant sortir del jou “nazi” del seu president jueu que les tropes russes serien rebudes amb flors i petons, com els aliats a França el 1944. Pel que fa als soldats, no només se’ls va desinformar pel que fa a la benvinguda que els esperava a Ucraïna, se’ls va mentir sobre el que hi estaven fent. Van travessar la frontera pensant que estaven participant en maniobres militars o, a tot estirar, que hi anaven en actitud de “forces de pau”.

La interpretació més generosa de com pensa Putin és que s’enganya a si mateix, que habita un món paral·lel on Rússia no és un Estat fallit sinó un gran país amb un èxit tan envejable que els Estats Units i els altres 29 països de l’OTAN es desviuen per envair-lo. La megalomania i la paranoia no són bones conselleres i per això els resultats que veiem avui: un exèrcit rus estancat i desmoralitzat, patint baixes inesperades, i els seus líders expressen la frustració mitjançant el bombardeig d’hospitals; una resistència ucraïnesa que lluitarà durant anys, si fos necessari, en defensa d’un ideal que té molt més a veure amb la feliç democràcia de l’Alemanya d’avui, com les dels altres països de l’OTAN, que amb la fúria senil del cruel, pobre i cada dia més solitari ós rus. ●

Les tres setmanes i mitja d’invasió demostren la debilitat del règim dictatorial de Putin

ORIOL MALET