La Vanguardia (Català-1ª edició)
Qui rosega la carn que es mengi els ossos
Havíem de sortir millors de la pandèmia. Tants mesos sense entregar-nos a la banalitat ni a les distraccions insubstancials havien de proporcionar-nos la més gran de les recompenses: reconciliar-nos amb la transcendència. Es va aturar la vida cap enfora i abocats al nostre interior vam pensar que havíem trobat un veritable jo que recuperaria la manera correcta d’estar en pau amb i al món.
La nostra millora no s’aturava aquí. Descobrírem que podien imprimir-se bitllets sense fi per compensar l’aturada de l’activitat econòmica. Gràcies a les muntanyes de diner injectades per les institucions comunitàries la covid seria només un mal record i aviat tornarien a ploure truites i nedaríem en l’abundància. Els anys postpandèmics serien com el que imaginava Lucio Dalla: “Tre volte Natale e festa tutto il giorno”. Tornarien els feliços vint del XX. Ingenus.
S’ha posat a bufar la bèstia de l’est, que és el nom que al Regne Unit donen al vent rus que els hi gela l’hivern, per la boca de Putin. I ens ha arrencat de les mans el globus del futur que havíem inflat. Ens hem fotut una morrada. En arrencar-nos la mascareta de la cara no ens esperava el paradís recuperat, més aviat un retorn al pitjor de nosaltres mateixos.
De la guerra contra un virus a la guerra de veritat. Del per fi sabem quan val la vida a incrementar el pressupost en defensa i comprar helicòpters de guerra. De la humanitat agafada de la mà al retorn dels blocs. De la recuperació econòmica a l’enuig creixent del camioner, el pagès, el pescador i qualsevol que tingui en el combustible i l’energia el seu sosteniment. O sigui, tots.
Les coses bones que havien de passarnos eren mèrit del Govern, ens deien a diari Pedro Sànchez i els seus deixebles. Amb un Executiu progressista allò que pot anar malament anirà bé; i el que ja funciona ho farà encara millor. I si per un casual alguna cosa es posa lletja sense remei, serà culpa dels altres. No només el progressisme actua d’aquesta manera. Només que ara governa qui així es fa dir.
No hi haurà conte de fades. El malestar s’encamina cap a una floració ràpida.
Aquesta setmana han ensenyant la poteta els transportistes autònoms i avui Madrid serà assaltada per una manifestació històrica de la gent que treballa al camp. Són teloners d’un armillisme groc a l’espanyola que hauria de treure-li, i potser ho fa, el son a Pedro Sánchez, digui el que digui el CIS fins ara.
La resposta que s’ha donat des de la Moncloa –són coses de la ultradreta, que vol treure profit per desestabilitzar, i això es fer-li el joc a Putin– a aquest primer combat al carrer és un insult en tota regla. La protesta no és un monopoli de les reivindicacions identitàries i postmodernes. Les coses de menjar sempre han anat per davant. “Primum vivere deinde philosophare.”
A Pedro Sánchez se li farà llarga la guerra russo-ucraniana i les seves conseqüències. Alertar la ciutadania dels grans costos d’una decisió necessària –la guerra sense soldats que entaula Europa– no és prou per garantir-se el suport de la gent en tots els fronts quan el preu es fa real per a la butxaca. No estem a la Primera Guerra Mundial. Així que no és possible afavorir una mena “d’esperit de 1914” que permeti arraconar en l’antipatriotisme els que surtin al carrer a exigir-li al Govern que mogui el cul per alleugerir la situació econòmica de les llars i les empreses.
Com tampoc no va ser possible el 2010, 2011 i 2012 quan, per explicar les retallades d’aleshores, s’insistia en el risc real de fallida. Va haver-hi indignats llavors i n’hi haurà ara. I totes dues tipologies mereixen idèntic respecte i comprensió.
El marge del Govern espanyol és petit. Serà difícil que pugui sortir al rescat, ni que sigui temporal, de les classes mitjanes atrapades de nou en un ascensor de baixada o l’exèrcit d’autònoms i pimes amb l’aigua al coll. El Banc d’Espanya ja ha dit que res de res de mesures d’alleugeriment per a tothom. El marge fiscal és pràcticament inexistent en un moment en què els incentius europeus al creixement van tocant el dos davant el desastre –deixin de dir risc!– de la inflació. Per descomptat que no tot serà culpa del Govern. Com tampoc hagués estat mèrit exclusiu seu el conte ensucrat de la recuperació que se’ns va estar venent fins fa quatre dies a compte dels fons europeus. Però qui pretén menjar-se la carn ha de rosegar també els ossos. I ossos és el que té per davant el Govern del PSOE i Unides Podem. ●
No hi haurà conte de fades, el malestar s’encamina cap a una floració ràpida