La Vanguardia (Català-1ª edició)
Més de 3.500 catalans tenen dret a recursos assistencials que no reben
Les persones amb discapacitat intel·lectual suporten llistes d’espera de deu anys Les persones amb discapacitat, en l’oblit
Tot té un límit. També la paciència. Nombrosos representants de les entitats que treballen per millorar la qualitat de vida dels discapacitats intel·lectuals han dit prou. La injustícia de la situació ja ha desbordat tots els dics. Segons la Generalitat, més de 3.500 persones del col·lectiu tenen dret a recursos assistencials urgents que no reben. Les llistes d’espera poden superar els deu anys.
Però no només és una qüestió de justícia, sinó de sentit comú, diu Carles Campuzano, director de Dincat. Aquesta plataforma, que agrupa 300 entitats socials i defensa els drets de més de 40.000 persones, és la principal representant dels qui tenen discapacitat intel·lectual a Catalunya. Carles Campuzano subratlla la contradicció que “hi hagi places assistencials sense persones i persones sense places assistencials”.
Com s’ha arribat a aquesta situació kafkiana? “Les persones en espera d’una plaça i les seves famílies –denuncia Dincat– estan angoixades. I hi ha raons de sobres: s’inscriuen en una llista per una necessitat i per un dret que els correspon, i no saben quant hauran d’esperar. És absurd: les entitats han fet un esforç amb recursos privats per crear més places i l’administració no les concerta, no hi inverteix”. Es dona així aquesta paradoxa de places sense persones i persones sense plaça en un sec
Jtor amb esperes molt llargues per accedir a una residència, una llar residència o per rebre ajuda domiciliària. La Generalitat admet esperes de fins a deu anys, però aquest diari coneix casos de famílies que esperen des de fa més de 16 anys. I no esperen una ajuda concedida per sorteig, sinó un recurs que és seu.
“No volem caritat, exigim dignitat”, resumeix Carles Campuzano. “No volem més bones ina han passat dos anys des que el conjunt de la societat i les entitats que acompanyem i donem suport a les persones amb discapacitat ens arremangàvem i lluitàvem a contracorrent per esmorteir el terrible cop d’una pandèmia sense precedents. En les setmanes inicials de la pandèmia ens vam sentir molt sols a l’hora d’assumir les nostres responsabilitats, però els professionals de les nostres entitats, amb un gran compromís personal, amb la implicació de les comunitats on treballem i amb el suport de les famílies que són l’origen del nostre moviment, ens vam mantenir al peu del canó. Ja vam dir, aleshores, que plovia sobre mullat i que la pandèmia impactava greument en un sector social que arrossegava des de feia de més d’una dècada un gravíssim problema d’infrafinançament.
Fa anys que ja ho alertàvem amb preocupació: necessitem un finançament que garanteixi una bona qualitat de vida de les tencions del Govern, sinó un compromís clar i ferm”, agrega. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va participar el 2020 en una trobada virtual amb familiars i persones amb discapacitat intel·lectual. Aragonès, que llavors era vicepresident, va reconèixer sentir “vergonya” i “rubor”.
Aragonès també va admetre que Catalunya està lluny dels objectius de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb persones ateses, unes condicions salarials dels professionals que els acompanyen que reflecteixin el valor social de la seva tasca i la sostenibilitat econòmica de les entitats del tercer sector social que som. I és que hem de recordar que a Catalunya som les entitats socials les que acompanyem, donem suport i prestem serveis a les persones amb discapacitat, en un model de col·laboració pública i privada que volem preservar i enfortir. El fet que sigui el sector social sense ànim de lucre qui assumeixi la responsabilitat dels suports i serveis a les persones amb discapacitat ha de ser una garantia d’atenció pròxima, personalitzada, especialitzada, innovadora, càlida, arrelada a l’entorn i comunitària. I, en cap cas, la col·laboració
Discapacitat, que va aprovar l’ONU el 2006. D’ençà que va fer aquestes declaracions han passat dos anys i tot continua igual. Això ha motivat que un total de 34 gerents, directors i representants d’entitats socials hagin difós a través de La Vanguardia una dura resposta que es pot llegir a aquesta mateixa pàgina.
La falta de finançament escanya institucions sense ànim de lucre, afectades per les retallades, les congelacions, l’increpública i privada dels serveis a les persones pot ser sinònim de baix cost.
Durant més de deu anys, les entitats no només han hagut d’assumir l’impacte de les retallades i les congelacions, sinó que també han hagut de fer front a un increment acumulat dels costos i a un increment molt significatiu del cost de la vida, procurant mantenir la màxima qualitat en la prestació de serveis i suports. Al mateix temps, la llista d’espera ha crescut i milers de persones amb discapacitat resten a l’espera d’una plaça en serveis residencials i d’atenció diürna.
A banda de les dificultats que aquesta situació provoca a l’hora d’assegurar una atenció individualitzada i de qualitat, també suposa una clara amenaça per a la sostenibilitat de les entitats i pel poder adquisitiu i les condicions laborals de les persones treballadores. Sobre aquest darrer punt, volem posar de manifest que la prestació de serveis a les persones no es pot basar en salaris baixos dels professionals que els atenen, sinó que cal un reconeixement de la seva tasca per professionalitzar l’atenció prestada i garantir la seva màxima excel·lència.
Per tot plegat, les entitats de la discapacitat a Catalunya insistim en la importància d’impulsar mesures urgents per garantir un adequat finançament que perment acumulat de les despeses i del cost de la vida. El 2019 hi va haver increments, però del tot insuficients. El 2021 no n’hi va haver i tampoc no n’hi haurà aquest any. En total, els augments dels ajuts no arriben ni a un 3,8% de mitjana en deu anys. En aquest període, però, les despeses van créixer un 21,3%.
I a tot això cal afegir la burocràcia i la falta de transparència institucional. Un exemple? Les famílies encara no saben avui dia el criteri d’assignació de places de l’administració. Si el sabessin, l’espera seria una mica més tolerable i com a mínim podrien calcular quan els arribarà el torn. Els candidats denuncien una absoluta “falta d’informació sobre el sistema d’assignació de places i sobre les que queden va
Les despeses de les entitats socials que atenen el col·lectiu han crescut un 21,3%; els ‘ajuts’, un 3,8%
cants”, fet que augmenta la seva “incertesa” i “angoixa”.
La llista de greuges continua. Un miler de persones esperen accedir als serveis d’atenció diürna. Els centres de desenvolupament infantil i atenció precoç també estan saturats. Els nens amb necessitats especials triguen cada vegada més a ser atesos, malgrat que en el seu cas una resposta ràpida és essencial. No hi ha res de nou sota la capa del cel. El que sí que és nou és el crit d’entitats com Dincat, que reclama que Catalunya sigui “una societat realment inclusiva”. El pes de la defensa de les persones amb discapacitat intel·lectual recau en entitats sense ànim de lucre que dia a dia es reafirmen en el seu compromís, però han enviat un SOS: “Volem treballar amb dignitat”. ●